A flor de pell: l’essència altament sensible

Fotografia realitzada per Ruth Amaguaya

A flor de pell: l’essència altament sensible

Sovint, les persones més sensibles s’amaguen del món: com tortugues, es tanquen dins la closca a fi de convertir els estímuls que espurnegen l’ambient d’efímers alès dia per altre i dos arreu en una porta tancada amb pany i clau que segella la defensa contra el pànic. Amb tot, aquest silenci no sempre és plaent: sentir profundament el batec de les coses no implica, necessàriament, voluntat d’aïllament respecte els altres. La sensació de raresa, la (falsa) culpa de no encaixar arreu amb facilitat, la paor d’adaptar-se a situacions que generen angoixa i l’autoconsciència empedren, així, un univers clos que, oximorònicament, conté tots els colors de l’ànima. Vivim en una època on els vincles socials es mouen al compàs d’un rellotge que accelera les presses per tal de consumir, fins i tot, el plaer compartit. En aquest racó, les ànimes més sensibles tampoc no solen trobar el seu lloc: elles busquen qualitat emocional, fet que les pot foragitar de la quantitat relacional. No obstant això, aquests fràgils individus, vencedors — perquè no es trenquen mai, per bé que ho sembli — resulten indispensables per al relat (de viva veu, o bé sense paraules) dels brins de bellesa que mussiten al llarg del tram: viuen al cor d’allò més essencial. Són persones que conviuen amb la dialèctica de la crítica que reben — debades, demolidora — : s’han de sentir sota el paraigües d’una diferència i vulnerabilitat proclamades per d’altri quan no troben el seu lloc en algun indret ni s’hi adapten, i alhora són encimades al capdamunt de trets lloables, quan, contràriament a això, la seva mirada creativa, única i potent revela quelcom que despunta en el firmament dels estels condolguts per l’emoció. Són ànimes valentes i preparades per a l’assumpció dels reptes de la vida. Tenen dret a ser escoltades com elles fan escrutini, analíticament, amb polsos reposats i amb el cor a la mà, d’allò que (els) passa. Són éssers nascuts per captar la bonicor, tot i que això comporti un preu alt: el patiment silenciat. Si la vida, per a tots, pogués ser relatada des de l’ampit d’un finestral, el paisatge, canviant i embafat d’olors, com les aigües de la mar després de remoure’s i despentinar-se en l’arena fent una escuma de sirena encantadora que, si també parlés, podria fondre, fins i tot, del granit, la fèrria voluntat, faria honor a la miscel·lània emocional que composa l’esguard més sensible.

Text escrit per Marta Mitjans Puebla

Fotografia realitzada per Glòria Mitjans (nom artístic: LoiraGM)