Abandonar la dona

Durant anys. Com a mecanisme de defensa. Adoptar un comportament infantilitzat i no mostrar-se des de la part que van ferir, que van destrossar. Refugiar-se en la nena i relacionar-se des d’un lloc que no és veritat, en què poques coses arribaven al fons. Una màscara que protegia, però que creava una distància terrible.

Perquè vincular-se des d’aquella part era a canvi de contactar i transitar unes emocions que si no era amb cura, era més sa desconnectar-s’hi. I que com totes les foscors, o les abandonaves, o t’abandonaves amb elles.

És una nena que torna cada cop que necessita cuidar-me, sigui perquè percep l’amenaça o que no serà ben rebuda; i que segueix ocupant molt més espai del que m’agradaria. Però viure’m sencera passa per habitar tant la dona sexual com totes les que s’han anat despertant; la que lluita, la que vibra, la que escolta, la que es compromet i la que canvia. Unes dones que ja em surten de l’ànima i dels ulls com si haguessin estat tant de temps empresonades que tenen un sortir en fora que crida, perquè volen reconèixer-s i que se les reconegui com a tal.

Marta Sala Tarradas – Feminismes