Aftersun i els records

Sé que sempre dic que la pel·lícula de cada mes és la millor que he vist mai, però en tot el que portem de 2023 aquesta és la única que li he posat 5 estrelles i que m’ha robat el cor. Aftersun (2022) de Charlotte Wells.

A través de vídeos i records Wells ens explica la setmana de vacances que en Calum i la seva filla Sophie passen a Turquia a finals dels 90, tot a través de vídeos casolans gravats per ells i els records d’ella 20 anys més tard. L’argument s’acaba aquí, és molt simple, però és d’aquelles pel·lícules que un cop les has acabat no les oblides i sempre tenen un racó al teu cervell on van donant voltes.

Aftersun viu en aquells moments íntims en els quals no hauríem d’entrar. Veiem la relació d’ells a través de converses, silencis i situacions on sentim que realment sobrem com espectadors.

És una pel·lícula basada en interpretacions. Ens explica moltes coses, però no ens diu res de manera clara. A més a més, és fàcilment adaptable a la vida de qualsevol, sigui de manera més literal o més abstracte, i és que no parla d’altra cosa que de com tots estem al mateix punt, fent veure que sabem que tenim idea l’alguna cosa, però anem improvisant sobre la marxa i intentant cuidar i protegir a les persones del nostre voltant, en aquest cas una filla, a tot preu. Alhora també veiem com els records bonics que ella tenia del seu viatge es van tacant de realitat i ens ensenyen la realitat del pare, alhora que ella intenta reconciliar el pare que va tenir amb la part més íntima d’ell que mai va conèixer.

Aquí ve la meva interpretació. Si no l’has vist i no vols saber-ne res, és el moment de deixar de llegir, guardar-te l’enllaç i tornar quan hagis acabat la pel·lícula.

Per mi, en Calum se suïcida poc després d’aquestes vacances, ara la Sophie arriba a l’edat que tenia el seu pare en aquell moment (30 anys) i, a través del que tenia gravat i del que recorda, intenta descobrir perquè va fer-ho, què li passava. Potser va passar-se l’adolescència odiant-lo, pensant que tot havia estat culpa seva o que hi havia tingut alguna cosa a veure, així que ara, de gran, més madura, i amb la mateixa edat intenta reconciliar-se i encaixar el record de la figura paterna que va tenir amb la part d’aquest mateix home que ell mai va deixar-li veure.

Per mi la “rave”, que és un tipus de club o discoteca amb flaixos de llum, on entreveiem la Sophie adulta amb el pare que es veuen, es criden i s’abracen, és una metàfora d’aquest lloc fosc on ell viu i ella entra per entendre’l. És la representació gràfica de com en Calum sent la depressió. No pot donar-li a la seva filla tot el que vol, a més a més la veu poc. Ella es fa gran, i com tothom, de mica en mica depèn menys del seu pare. Hi ha una escena on estan els dos asseguts en unes cadires i ella s’aixeca per anar a jugar a billar amb els amics que ha fet a l’hotel i ell es queda sol.

A aquestes alçades, la seqüència més famosa és l’última. L’escena de l’últim ball, on sona Under Preassure de Queen i David Bowie, l’adeu a l’aeroport, la
Sophie de gran i en Calum entrant a la “rave”. Els dos s’estimen amb bogeria i no volen deixar-se. Mentre ballen ell l’abraça molt fort, i a l’aeroport ella li diu adeu repetides vegades. No volen separar-se, i jo de la pel·lícula tampoc.

El resum perfecte per mi és que tendim a recordar el passat més bonic del que realment va ser. Veiem la nostra part i la que els altres volem que veiem. Mai arribem a conèixer algú del tot, i moltes vegades menys als nostres pares. Ells tenen un passat i sovint no l’expliquen sencer als fills. Amaguen molt més del que sembla per protegir el que més estimen, per no preocupar-nos. És la pel·lícula d’un pare fent el que pot (sovint oblidem, amb aquesta imatge que els pares ho saben tot, que també estan vivint per primera vegada, igual que nosaltres), intentant donar tot el que no van poder o voler donar-li a ell.

En fi, si em perdeu, em trobareu plorant, parlant d’aquesta pel·lícula o escoltant Under Pressure, que ja mai sonarà igual.

Júlia Bosch Juanola, @juuliabj_

secció Refent l’argument