Al cor d’una poesia sagrada

Hi ha coses que nodreixen l’ànima. Així succeeix amb l’aroma desprès de la poesia, un aleteig volàtil que es fa fonedís i ressorgeix ensems amb el ressò del missatge contingut en la paraula viva. No és baladí recordar que una veu destacada per enjoiar, a pleret, la bellesa etèria desfermada del sentit poètic plasmat en tinta, és la de Jordi Mas i Antó. A aquest autor, el cor sembla abellir-se-li a fer, dels mots, tresors que desnuen la consciència del pas del temps, un íntim sentit de la religiositat i una macilent solitud: així ho demostra a La més alta presència, on el glaç de la poeticitat que banya tot silenci sembla rompre’s en versos. Com el seu paratext indica, aquesta obra poètica conté un doll de devoció vinculat al sentit poètic d’escriure i de viure: hom hi troba solemnitat i respecte cap al Tot, sensibilitat envers la natura i volves gràcils, mogudes al compàs de l’amistat, com a paisatge de què el tram vital, canviant, es mou, si bé manté una ferma i singular raó d’ésser, en harmonia amb la voluntat de captar i capir ínfimes impressions que perduren en el record — essencials; fines com una seda —. Particularment, al poema “Més enllà dels mots”, el jo líric sembla despertar(-se) en el sentit de l’aurora: al sol eixit s’alça el valor suprem que regna en el cel, que ha transcendit tot mot i alhora en té esguard. El callament s’eleva, així, en aquest vol sagrat i delicadíssim, i les paraules demostren el seu poder curatiu.

Marta Mitjans Puebla