Belle de Jour
Drama, Romàntica, 1967
Direcció de Luís Buñuel amb Catherine Deneuve, Geneviève Page, Jean Sorel i Michel Piccoli.
El juny passat es moria Carlos Ruiz Zafón i un parell d’amics em van fer arribar l’entrevista on explicava la idea (no pas seva) que els personatges d’una novel·la només son un reflex de l’espectador. Que ens agraden les ficcions amb personatges complicats, turmentats, amb secrets, imperfectes i matisos perquè ens recorden a nosaltres mateixos. Això no és gens nou. Hi ha centenars de bones pel·lícules que exploren l’espectre més humà del passat, els errors, les cicatrius del temps i les males decisions (especial menció per Suc de Síndria, 2019 o Moonlight, 2016). I ens fan vibrar a les butaques.
Belle de Jour neix d’una adaptació de la novel·la de Joseph Kessel. El personatge de la Sévérine (Catherine Deneuve) no és feliç tot i estar casada amb un doctor famós ja que té fantasies sexuals que no pot complir i que la turmenten. Per tal d’alliberar-se d’aquesta angoixa, comença una doble vida a un prostíbul sota el pseudònim de Belle de Jour.
La Sévérine ens captiva des de la primera escena. Darrere el vernís d’un rostre aparentment innocent, ens crida angoixada igual que nosaltres i ens enganxa. I si no vigiles, te’n tornes addicte.
Guillem Lloret i Triola
@lloretitriola
VOLS COL·LABORAR?
T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?
Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns!
Reportatges i Articles
Segueix-nos!
