Cinco Lobitos (2022)

El cinema dels matisos – Cinco Lobitos
Drama, 2022
Directora: Alauda Ruiz de Azúa
Amb: Laia Costa, Susi Sánchez i Ramón Barea

Pot veure’s a sales de cinema i a Filmin, HBO Max i Movistar+ (no tens excusa).

Cinco Lobitos (2022) és un retrat impressionant sobre la capacitat d’aprendre a ser mare a través de fer-ne. I, per tota la generació bloquejada per unes expectatives de saber-ho fer tot a la perfecció, és un regal a l’ànima.

Quin vertigen tenir fills i, a més a més, no saber-ne: ser una mala mare. Si Gombrich deia allò que ningú t’ensenya a crear art més enllà que dur una vida d’artista, Cinco Lobitos és la demostració que, per acompanyar un infant, s’ha de ser mare (i tornar-te mare).

Dic “mare” a consciència perquè és el que ens vol mostrar la directora. La pel·lícula és espectacular en femení i la interpretació de la protagonista, la Laia Costa, més. Molts la recordem de Cites (2015) i el seu paperàs al costat de la Nausicaa Bonnín amb A.I.L.O.D.I.U de Mazoni de fons. No s’entendria que no s’endugués el Goya d’enguany (tot i que tampoc s’entén que Pacifiction (2022) no hagi rebut cap nominació).

El millor de la pel·lícula, però, (i deixeu que em dirigeixi només als que llegiu aquest article a la versió del web de l’Ham: aquesta part no l’hem publicada en paper) és el relat de supervivència que ens ensenya en aquest món magmàtic de relacions afectives. Per una banda, la relació entre la protagonista i el seu marit, que viuen allunyats de la seguretat d’una relació formal (tot i acabar de tenir una filla, “¿Hasta cuando dices que se queda tu marido… o lo que sea?”) i la disfuncionalitat que genera la precarització de determinats llocs de feina.

Per l’altra banda, la parella dels avis de la nena és deliciosa. No només perquè hi hagi la brillant Susi Sánchez, sinó perquè és un retrat preciós d’una relació que s’ha anat reinventant i ha anat trobant noves formes d’estimar-se. “Dentro de unos años ya no existirá el concepto de ponerse los cuernos”, que deia l’Eloy Fernández Porta al seu Twitter fa uns dies. I és que n’anem aprenent, d’això d’estimar. “A poc a poc // i pel discretíssim scamí del fer i desfer de cada dia.”

I és que la pel·lícula es dirigeix a tota la generació dels que tenim por de no viure bé i ens crida la frase famosa d’Elena Codes, “he venido a sentirlo, no a entenderlo”. Bé, qualsevol excusa és bona per parlar de l’Elena. Fa unes setmanes que visc dins el seu text de quan va marxar en Víctor el 2017. “Lo único que sabemos del amor és que existe”. 

Visc aquí i m’hi tancaré uns dies més. Uns dies per gaudir de no saber-ne i de ser un aprenent. Fins que la protagonista de Cinco Lobitos –la mare, és clar, qui ho ha de dir, si no?– digui: “Ya está, ya volvemos a casa.”

Guillem Lloret i Triola
@lloretitriola