Però ja et trobem a faltar, ara.
I com t’hem trobat a faltar, darrerament.
Estava tan ben acostumada que acompanyessis amb l’orgue els meus cants a la missa de 12 a l’església de Santa Maria…! Com t’he trobat a faltar des del confinament, ja fa més d’un any i mig. Els primers acords que tocaves a l’orgue, em donaven el to precís. Ara, de vegades encara em sembla que els haig de sentir, abans de començar a cantar. I sento la meva veu, sola, sense el coixí ni la solemnitat de la música que tan acuradament interpretaves controlant tots els registres, teclats i pedaler.
Com t’hi esplaiaves al final de la missa, fent ressonar tota la nau. Devies fer sortir les aranyes que, durant la setmana, maldaven per teixir un jaç, dins d’algun tub, amb la seva teranyina.
I per Pasqua, amb la gran tronada, el registre de la trompeta real anava de bòlid. L’espetec final es devia sentir des de la Plaça.
Com admiraves el nou orgue de Montserrat! Me’n parlaves alguna vegada, des que es va inaugurar ja fa més de deu anys. Envejaves els seus més de quatre mil tubs. Però tu, amb els més de mil del de Santa Maria, feies totes les delícies.
I ens vares dir adéu el dia de la Mare de Déu, festivitat de Santa Maria, justament.
Any rere any, per aquesta diada, des de dalt del cor, al teu costat, la coral Veus de l’Estany cantava els cants de l’ofici amb devoció. L’última vegada, ara ha fet dos anys, vàrem quedar que seria la darrera vegada que cantaríem des del cor. Tu pujaves i baixaves lleuger les escales que hi conduïen. Jo, en canvi, hi pujava amb penes i treballs i tot i que diuen que per baixar, tots els sants hi ajuden, no les tenia pas totes. I va ser així. Aquest any no hi has pujat ni tu ni nosaltres. Tu, has pujat molt més amunt.
Com cada any doncs, aquest darrer diumenge 15 d’agost, la coral va acompanyar els cants de l’ofici solemne de les 12. Al matí vàrem saber que havies passat mala nit i que estaves molt fràgil i et vàrem tenir molt present. Vàrem cantar amb més emotivitat que mai.
I ens és tan fàcil recordar la teva bonhomia i generositat…
… quan no ens costava gens posar-nos d’acord per interpretar, plegats, els cants de la missa internacional de Roses, tantes vegades…
… quan et vèiem tan previsor, com sempre, i que portaves unes quantes agulles d’estendre roba per fermar la partitura al faristol del teclat per evitar que un bufarut de vent no les fes voleiar per enlaire…
… o quan ens acompanyaves, amb les teves ganes immenses de col·laborar, els cants conjunts a les Trobades de Cantaires del Pla de l’Estany…
… quan des del presbiteri, al Monestir, acompanyaves amb el teu teclat els nostres cants a l’ofici de Sant Martirià. En una petita treva en plena pandèmia, l’octubre passat va ser la darrera vegada que vàrem coincidir i, amb tu, vàrem cantar els Goigs. Com en serà de diferent aquest Sant Martirià, sense tu!
I t’ho he dit: et trobarem a faltar. I molt!
D’aquí dos anys, la coral Veus de l’Estany celebrarà el 50 aniversari del seu naixement.
I tu, ets als seus orígens.
Poc després del silenci sobtat de la Polifònica, vares començar a aplegar cantaires i altra gent amb ganes de cantar. I al cap de cinc anys, l’any 1973 vares iniciar amb uns quinze cantaires, les primeres activitats de la Coral Mixta de Banyoles que, si bé en un principi no sortia de la parròquia, de mica en mica va anar agafant volada.
Emparada més tard al Centre Excursionista, esdevindria la Coral del Centre Excursionista de Banyoles. L’any 1984, quan la coral tenia 37 membres, escrivies: Si les corals són un senyal de la vida musical d’un poble, ens agradaria formar part del col·lectiu cultural que expandeix la nostra música catalana.
Amb quanta estima i dedicació la vares dirigir durant 18 anys.
I la flama que vares encendre s’ha anat mantenint ben viva fins ara.
D’aquí dos anys, doncs, no podrem deixar de tenir-te ben present. Tu ocuparàs un lloc preferent. I molts dels que t’hem conegut, et continuarem portant al cor.
Carme Cornellà
– directora de la Coral Veus de l’Estany, de Banyoles –