Com t’atreveixes a enviar-me una sol·licitud d’amistat?

Què hi tens al cor quan després d’haver-te vinculat amb una noia de qui t’has aprofitat i amb qui t’has comportat com un autèntic cabró i abusador, l’hi envies una sol·licitud d’amistat? Intueixo que de res a maldat.

No hi tens cap dret. No t’has revisat una merda, tot i que gens sorpresa. M’enerva la sang que normalitzis els teus actes repugnants com la forma correcta de relacionar-te – des del que no era sexe fins a l’encara menys estimar-. És el que em cou més per dins, la completa inconsciència amb què ho recordes. Sumat a l’esperança que puguis tenir que te l’acceptaré, el simple pensament, i les possibles fantasies fastigoses del després.

I tampoc tens dret a clavar tals cops de puny a l’estómac, a desestabilitzar-me així i a inundar-ho tot de ràbia, encara que ja només sigui durant cinc minuts. Perquè no és la primera negativa, ni la segona. T’hauria de caure la cara de vergonya, pallasso. Ho considerava humiliant per mi, però quin rebuig a la teva persona i que fort que el fet de tractar així sigui un reflex que estàs disposat a rebre aquest tracte.

Indignant que en poc més d’una setmana hagi rebut dues sol·licituds de dos monstres diferents. Els abusadors, a l’infern. I la veu alçada per denunciar–ho sempre tot!

Marta Sala Tarradas – Feminismesl