D’arrel

 

Ahir vaig conèixer en Tali, una personeta d’un mes i mig de vida a qui sorprenentment vaig fer molta gràcia. Mentre l’abraçava com un mico arrugat al pit, la Fina em va dir que era molt estrany, perquè just feia una estona havien vingut el seu germà i els seus tiets per jugar amb ell, i vinga a dormir. Igual que cada vegada que sortia a passejar: s’adormia com a mecanisme de defensa, quan no volia sentir el món.

Qui no ha desconnectat igual que en Tali? I qui no s’hi ha fet mal en adonar-se que no és tan senzill com agafar el son? Hi ha moltes maneres de desconnectar: autodestruint-se, disfressant-se o vivint ràpid i enfora per no mirar en dins. S’ha de ser valenta per aturar-se i remenar les ferides. Però és que si no sanem l’important, si no ens movem des del centre, l’expansió és de mentida i actua només de calmant.

S’ha d’anar a l’arrel de tot: de l’amor, de la vida, del desig, la felicitat i el dolor. I quan no la trobem, quan no la sentim, sanar les que hi havia hagut i plantar-hi les que volem veure-hi créixer. Cal que curem d’arrel per florir i trasplantar-nos lliurement on vulguem.

Marta Sala Tarradas – Feminismes