Desaparèixer

Fa un mes que tinc un nus al coll. I no és “el nus al coll” de frase feta, no, és un bloqueig energètic real. Del cinquè xacra, concretament. Un malestar físic que es repeteix.

És un mirall que el que sento – més que el que penso – no surt; sigui pel judici que no és l’espai apropiat, que m’estic mostrant massa, que faré mal, que vols dir?, o el per què dir-ho si no t’escolten…, una barreja de mentides que neixen del cap i no del cos. Però sobretot de fora: de com se suposa que t’has de mostrar i del que s’espera o han esperat fins ara de tu. Un mal de cap constant i una forma de desaparèixer, d’anul·lar la part que crida i reduir-la a un fil de veu que ni de conya et defineix.

Hi ha milers de formes de desaparèixer: sigui perseguint una creença – des de cànons fins a falsos referents -; anul·lada dins un vincle, una feina o una rutina; o fingint sent qui ja no ets. L’Alex a la sèrie L’Asistenta s’enfonsa dins el buit del sofà asfixiada pel maltractament psicològic de la seva parella. I aprofito per recomanar-la perquè ajuda a entendre què és el maltractament psicològic i part del laberint emocional per sortir-ne – encara que no deixi de fer-ne una mirada superficial. I justament aquesta violència tan crua n’és una forma, i de les més doloroses, ja que et destrueix i redueix a res. Però hi ha petites desaparicions diàries que també obren ferida, i que van des de tot el que calles fins a l’adaptar-te a l’altre sense pensar en tu.

Som sorolloses i ens volem senceres, imperfectes i omplint tot l’espai, que sempre serà l’apropiat perquè casa som nosaltres. Aquest 25 de novembre i cada dia.

Marta Sala Tarradas – Feminismes