El conte de la criada i el patriarcat

 

EL CONTE DE LA CRIADA I EL PATRIARCAT

 

Aprofitant que el 25 de novembre és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, i que a mitjans de setembre es va estrenar la cinquena temporada, vull parlar de El conte de la criada. Al meu parer, una de les millors sèries que s’han fet mai, en molts dels sentits.

Aquesta història és original d’un llibre homònim escrit per Margaret Atwood, que molts anys i adaptacions després, serveix a Hulu i HBO per crear-ne una sèrie de televisió.  Cal remarcar que la sèrie i el llibre tenen moltes diferències i que a mesura que avança es va desvinculant del llibre fins a crear trames noves, tot sota la supervisió de l’autora, que forma part de l’equip directiu.

Es presenta un futur distòpic, no massa llunyà al nostre temps, on la taxa de natalitat mundial ha caigut en picat. Per donar una solució a això, a Boston.es crea la “República de Gilead”, una petita societat teocràtica, totalitària i extremadament religiosa amb unes normes, unes classes socials i uns rols molt marcats.

Les dones són subjugades per llei; no tenen dret a treballar, llegir o escriure, i molt menys a controlar diners o propietats. La infertilitat ha desembocat en el reclutament de les (poques) dones fèrtils que queden i les bategen com a criades. Les entrenen, corregeixen i eduquen per després assignar-les a una família benestant, de líders polítics, on perden el seu nom adoptant el prefix “de” seguit del nom del seu dirigent. Un cop allà, són sotmeses a una violació ritualitzada (on l’esposa està/hi és present) pels amos perquè es quedin embarassades i donin fills a l’elit.

Trobarem altres rols, com les Marthas, destinades a les feines domèstiques; o les Tietes, que són les encarregades d’educar a les Criades. Totes vesteixen d’un color diferent: les esposes d’un blau-verdós, les criades de vermell, les Marthas de gris i les Tietes de marró. La colorimetria no és envà. Per exemple, el vermell de les Criades representa la fertilitat, i amb un color tan viu, és més fàcil localitzar-les i, per tant, més difícil que s’escapin. Tot i que això no ho comentaré explícitament, però si ho trobo notablement destacable.

La història és explicada des de la perspectiva d’una de les criades, Defred (Offred a la versió original), també coneguda posteriorment com a June Osborne, el seu nom real. Ella està amb la família Waterford, Fred i Serena, dos dels caps pensants que ideen aquesta societat. Després d’aguantar molt de temps tortures, maltractaments i del fet que li arrenquin la filla quan la recluten, decideix iniciar una revolució per començar a destrossar el sistema des de dins.

Un punt molt important a tenir en compte és que tot està narrat des del punt de vista d’una dona blanca, privilegiada i fèrtil que ha perdut tots els seus drets de cop; si es canviés la narradora, la història seria molt diferent. Pel camí, la June es troba amb alguna dona que, tot i l’opressió que significa, estan conformes amb ser Criades, i és que abans que s’imposés Gilead estaven molt pitjor. No estan a favor 100% del règim, però ja els hi va bé perquè els hi dona més del que tenien, com una casa o menjar.

En aquesta història se’ns planteja el paper de la dona com a “dona trofeu” i com a “recipients sagrats” (aquesta última es diu literalment). Aquestes serveixen als homes en qualsevol de les formes, ja sigui mantenint la casa, donant-los-hi els fills, acompanyant-los als llocs o simplement cuidant als nens. Tot i haver-hi les jerarquies de dones, cap està exempta de no tenir ni veu ni vot, i si s’intenten revoltar, des de qualsevol posició, la resposta sempre és una repressió violenta, o fins i tot, la mort.

Per molt que pugui semblar una bogeria, a efectes pràctics no està gens allunyada de la realitat, i això és el que fa por de veritat. Tot i que la dona ha pres presència en molts espais, la utilitat principal no és tenir èxit ni diners, és tenir criatures, i és que la nostra vida gira al voltant d’això: la regla, el cicle menstrual o la menopausa; però a més a més els comentaris a mesura que et vas fent gran, com ara “t’ho has plantejat bé, això?”, “si vols tenir fills, potser que t’hi posis abans no siguis massa gran”, “després serà massa tard, eh!”… i així fins a no parar. És una cosa que se’ns imposa des de petites.  A més a més, existeixen els “ventres de lloguer” (fixem-nos ue es diuen “ventres” i no “dones”, i “de lloguer” perquè és com qui paga el lloguer d’un pis durant nou mesos i després marxa). I és que aquesta pràctica no deixa de ser un abús de poder sobre dones que, generalment, tret d’alguna excepció, no tenen massa més manera de subsistir que no sigui venent el seu cos, el que és útil, amb la funció de procrear per persones que, en aquest cas, no poden.

La sèrie, tot i que el centre és el patriarcat, no se centra tant en com el perpetua l’home, sinó en com és “recolzat” per les dones, i és que, com deia Simone de Beauvoir, “l’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els oprimits”. Les esposes segueixen aquesta societat i, de fet, l’aproven, perquè l’inventen els seus marits. Vam veure una situació semblant, salvant les distàncies, amb els alumnes del Colegio Mayor Elías Ahuja, els seus cants masclistes i les declaracions de les companyes del Santa Mónica, que deien que allò era broma i que se n’estava fent un gra massa de tot plegat.

És cert que a la Serena fa temps que tot això li fa una mica de fressa, i en un moment donat s’alia amb la June, però dura poc. Temps més tard, mig incompleix una de les normes: es posa a “llegir” un versicle de la Bíblia davant de tots els dirigents (llegir entre cometes perquè, tot i tenir el llibre obert a les mans, el recita de memòria sense mirar-lo ni un segon) i el seu marit (EL SEU MARIT) li fa tallar un dit.

Tot i no haver parlat de tots els aspectes que comprèn la sèrie perquè no acabaríem mai, El conte de la criada ens fa donar un parell de voltes al cap i ens posa sobre la taula la nostra realitat, una mica distorsionada però clarament reconeixible. Una societat patriarcal i jeràrquica que si goses amenaçar per lluitar, el més probable és que hi surtis amb els peus per davant. Una societat dirigida “por y para” els homes, on la dona només és un complement sense cap mena d’opinió dret o llibertat.

A Elisabeth Moss, que interpreta a June, van preguntar-li què en pensava de la gent que no es mirava la sèrie per la violència que tenia, al que ella va respondre: “Odio sentir que algú no se l’ha mirat perquè li feia por. No perquè sigui la meva sèrie o no; No m’importa. Però de veritat? No ets prou valent per mirar una sèrie? Això passa a la teva vida real. Desperteu, gent. Desperteu.” Així que sí, definitivament és una crítica a la nostra societat que fa anys i panys arrosseguem.

Per acabar, cal dir que la June i El conte de la criada han esdevingut referents feministes, dins i fora la sèrie, i és que en molts llocs del món (Texas, Ohio, València, Milà o Argentina entre d’altres) hi ha hagut manifestacions de dones a favor de l’avortament o en contra dels ventres de lloguer que hi han assistit vestides com Criades.

Júlia Bosch Juanola, @juuliabj_

secció Refent l’argument