Fleabag i ser una mala feminista

 

L’altre dia vaig tornar a mirar Fleabag, que podeu trobar a Amazon Prime Video, i és que cada vegada que l’acabo em sembla més bona. La sèrie té dues temporades de sis capítols cadascuna d’uns 30 minuts aproximadament, així que no tardes gaire més d’una tarda en començar i acabar.

Ens narra la història d’una jove londinenca de trenta anys (de la qual mai ens diuen el nom, així que simplement l’anomenem Fleabag, que traduït literalment de l’anglès vol dir “sac de puces”) que passa per una crisi vital després de perdre a la seva millor amiga, amb qui va muntar un bar que ara va a la deriva. Fa servir el sexe i l’humor per expressar-se i evadir-se i es nega a portar una vida independent i madura. La família està marcada per la mort de la mare anys abans, però sempre present, i la relació amb la seva germana Claire és un estira-i-arronsa constant. Són personatges imperfectes i també estranys en moltes situacions que lluiten per mantenir una certa estabilitat (i felicitat si és possible) per molt peculiars que puguin arribar a ser les circumstàncies. Sense pèls a la llengua, a l’espectador se’ns planteja un judici moral sobre les accions de tots ells, sobretot de la protagonista.

Té uns personatges molt ben construïts i unes situacions fantàstiques perquè puguin brillar, uns diàlegs pensats al mil·límetre i detalls i paral·lelismes fantàstics. A més a més, narrativament és excel·lent, perquè, trencant la quarta paret, la protagonista ens explica, com si fóssim amics seus, el que necessitem saber per entendre la situació en el temps mínim; qui són els personatges, fets importants de la seva vida perquè els puguem entendre, les relacions entre ells i el que en pensa ella de tot i de tothom. Veiem el món a través dels seus ulls.

No parlaré del que ja ha parlat tothom a tot arreu, com tot el tema de la quarta paret i la importància que té com a element narratiu ni com a metàfora i tampoc de The Hot Priest (el Cura Sexy en català), sinó d’un concepte que es treu a debat des del primer capítol però que, tot i estar present tota la sèrie, no fa gaire rebombori: ser una mala feminista.

Quan es menciona aquest concepte, trobem a Fleabag i la seva germana Claire en una conferència feminista, a la que assisteixen perquè el seu pare els hi va regalar les entrades. Allà, la conferenciant diu: “Vull fer una pregunta a les dones d’aquesta sala: Si us plau, aixequeu la mà aquelles que canviaríeu cinc anys de la vostra vida pel que es coneix com “el cos perfecte””. Les dues aixequen la mà quasi sense ni pensar-ho, quedant en evidència perquè ningú més l’aixeca, llavors,  avergonyides, llisquen per la cadira intentant amagar-se de totes les mirades i xiuxiuejos, i Fleabag diu: “Som males feministes”. (clica aquí per veure l’escena sencera)

Phoebe Waller-Bridge, la creadora de la sèrie i també l’actriu que dona vida a la protagonista, en una entrevista explica que “Fleabag (com a personatge) es vol considerar feminista, però que tota l’estona creu que està fallant al moviment”. Li clava una ganivetada per l’esquena a la seva millor amiga i ha fet mal a la seva família. La seva vida està completament desordenada i tant en l’amor com en la feina tot és un desastre. El sexe li ha portat més problemes que alegries, però realment no sap com relacionar-se amb les persones (sobretot homes) més enllà d’això, creu que l’única validesa que té és el seu cos, i que com més gran es faci menys desig sexual generarà i que pot ser que l’acabi matant i que d’alguna manera no hi ha res pitjor que algú no vulgui mantenir relacions sexuals amb ella. “ I fuck everything”, diu en anglès, referint-se tant al sexe com al fet que destrossa tot el que toca. En una confessió al Cura, li diu que vol algú que li digui què s’ha de posar cada dia al matí, vol algú que li digui què ha de menjar, què li ha d’agradar, què ha d’odiar, què l’ha d’enfadar, què escoltar, quin grup de música li ha d’agradar, per què ha de comprar entrades, sobre què fer broma i sobre què no, algú que li digui en què ha de creure, a qui adorar, a qui estimar  i com dir-li. Vol algú que li digui com viure la seva vida, perquè creu que ho està fent malament, i que per això la gent creu en ell (en el Cura), perquè els hi diu què han de fer i què en trauran, encara que no creguin en la seva merda (la religió, la idea de Déu com a persona que mou els fils, que té un destí preparat per cadascú i que s’han de passar per tots els entrebancs que ell ens posa per arribar-hi), i que sap que no hi ha cap evidència científica que si fa això alguna cosa canviarà a la seva vida, i que té por. I li suplica que li digui que ha de fer, al que ell respon “agenolla’t”, creant una de les escenes més icòniques de tota la sèrie, però això és un altre tema.

En aquesta última situació es mencionen fets explícits, així que si no l’has vist o no vols saber res, pots saltar-te aquest paràgraf. Dit això, la Fleabag i la Claire tenen una discussió a la segona temporada, on, en resum, la Claire, després de dir-li que creu que ella pot fer el que sigui, i admetre que sap que va ser el seu marit que va fer-li el petó a la seva germana (i deixar-se de parlar per això), li diu que sent fracassada al seu costat, que ella sempre agrada, que ella sempre serà interessant amb el seu peculiar cafè i la seva millor amiga morta. Es troben al despatx, enorme cal remarcar, de la feina de la Claire, i Fleabag vol fer l’apunt sobre això, que ella porta un petit negoci en un bar tematitzat amb conills porquins i ella té un despatx enorme i una feina a Finlàndia, però la Claire la fa callar i li diu que no mencioni res sobre la mida del despatx o cridarà. Fleabag respon dient-li que creia que només estaven fent coses juntes, com amigues, però la Claire diu que no són amigues, que són germanes i que es busqui els seus propis amics. (clica aquí per veure l’escena)

 

Aquí veiem que no tots els ideals del que exposa la societat sobre el feminisme i sobre les dones són completament inútils. La dona que els ideals ens marquen com forta, independent, exitosa, amb una feina estable i ben pagada i, en aquest cas, un matrimoni amb un fillastre, se sent fracassada davant la seva germana, que no sap com gestionar la seva pròpia existència ni si identificar-se com a feminista perquè creu que si tingués més pit ho seria menys. Fleabag és la representació real de moltes dones, persones que ho intenten però no poden sortir del pou perquè no han trobat l’ajuda adequada i gestionen la seva vida i els seus sentiments com poden. Moltes vegades, però, el personatge ens pot semblar desagradable perquè, com que, fins un cert punt, estem dins del seu cap, sabem tot el que pensa en cada moment, i com tots, té pensaments que passen certs límits, com per exemple en aquesta escena, on realment s’arriba a plantejar una relació sexo-afectiva amb un gos, només per què se la mira.

 

Són males feministes per desitjar el cos perfecte? Per viure la seva vida com poden? Per desitjar algú que els hi digui què han de fer quan estan pèrdues? Doncs la veritat no ho sé, però tampoc es pot aconseguir un feminisme perfecte en un sistema misogin ple de pressions i expectatives sobre nosaltres.

 

Júlia Bosch Juanola, @juuliabj_ 

secció Refent l’argument