El cinema dels matisos – Kika (1993)
Tragicomèdia, 1993
Direcció: Pedro Almodóvar
Amb: Verónica Forqué, Álex Casanovas, Peter Coyote i Rossy de Palma
Pot veure’s a Netflix.
L’any passat (l’any passat, ja!) la Rosalia ens sorprenia inaugurant la gala dels premis Latin Grammys amb una versió de Se nos rompió el amor (que si no heu vist heu d’anar a buscar). Molts anys abans, Pedro Almodóvar inaugurava Kika (1993) amb la mateixa cançó de fons per deixar clar al públic que, si existeix un espectre de l’amor on els dos extrems són l’eufòria i la tranquil·litat, la pel·lícula que estaven a punt de veure se situava a la banda de la passió.
I és que Kika és una successió d’amors de tota mena encavalcats i trepitjats, seguint la tècnica del collage que tant agradava a la Movida. Per una banda, un collage temàtic: els fets narren els embolics d’una família amb la sospita del suïcidi de la mare i un triangle amorós ple d’infidelitats. Per l’altra, un collage formal: és una pel·lícula que hibrida els gèneres (hi ha personatges de comèdia, embolics amorosos, trames policials…) i que critica el mitjà televisiu com a creador de sensacionalisme i històries que ensinistren.
Com en tota pel·lícula d’Almodóvar, ens hem de prostrar davant la seva mirada dels cossos humans (m’estic referint –espòilers a banda– a les dues escenes de sexe no consentit de la pel·lícula). La Rosalía (i, originalment, Rocío Jurado) cantaran que “las cosas tan hermosas duran poco // jamás duró una flor dos primaveras”. I Almodóvar, com la Kika, arrenca el cotxe i s’hi llança.
Guillem Lloret i Triola
@lloretitriola