“LA CULPA ÉS DELS JOVES”

Amb la crisi sanitària, els i les joves estem rebent per tots costats. I és que, a més de ser un dels col·lectius més culpabilitzats de l’expansió del virus -cosa totalment generalitzadora i discutible-, també som dels més afectats.

Crec que tots plegats tenim por -o, com a mínim, incertesa- sobre el nostre futur pròxim; la Covid-19 ens ha demostrat ser totalment imprevisible. És pràcticament impossible planificar res. I amb res vull dir absolutament res; podré fer l’examen que tinc demà? Em tornaran a confinar? Les classes del pròxim trimestre seran presencials? Telemàtiques? Híbrides? I les del curs vinent? Podré treballar l’estiu que ve? Amb la crisi podré continuar pagant-me els estudis? No ho sabem. Sumem a tot això les preocupacions pròpies dels estudiants, molts d’ells en època de canvis; quin batxillerat faré l’any que ve? Quina carrera? Me’n podré anar a viure fora de casa? Com pagaré el lloguer?

A més, no només hem vist afectat el nostre futur immediat. Emancipar-nos, per exemple, ja s’havia convertit en un privilegi que, sense ajuda, és pràcticament inaccessible. Òbviament ara s’ha fet molt més complicat. Amb l’actual crisi econòmica i, a més, la crisi climàtica que s’acosta, doncs, hem de fer miracles per no imaginar-nos un futur on el treball precaritzat, la desocupació i la desigualtat econòmica i d’oportunitats siguin el pa de cada dia.

A tots aquests maldecaps s’hi suma el fet que en l’últim any hem estat dins de casa més hores que mai. Acostumats a veure’ns quasi cada dia amb els amics, hem hagut d’habituar-nos a saludar-los a través d’una càmera -o, si més no, en petit comitè-. Per altra part, aquells que, fora de l’horari lectiu o laboral, participàvem en alguna entitat o practicàvem algun hobby, hem hagut d’esforçar-nos a reinventar-nos per adaptar la nostra activitat a les circumstàncies actuals.

La inquietud que provoca el risc d’infecció tant propi com dels nostres familiars i amics, finalment, és complicada d’arrossegar. Cada dia hem d’equilibrar el millor que puguem la tasca de fer vida el més normal possible amb el canvi de costums per reduir el màxim de contagis i no posar en perill a ningú del nostre entorn. En definitiva, ens hem hagut de responsabilitzar de la salut dels nostres avis, pares, amistats…

Tal com deia al principi, nombroses vegades se’ns ha acusat de ser el col·lectiu més irresponsable i inconscient a l’hora d’aplicar les mesures necessàries per contenir la pandèmia. Ningú s’ha preguntat quina càrrega emocional pot suposar això?

Carla Güell

@cguell_05 @05_guell

Bonpreu a Banyoles

VOLS COL·LABORAR?

T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?

Vols arribar a molta gent? Bestmixer. Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns! 

EL QUE NECESSITES A un sol clic