La força sàvia de l’amor

Si, com diuen, la fortuna és tan variable com la lluna (poetització desfermada dels versos goliards, passats pel sedàs de la musicalitat gràcies a Orff, a la centúria del XX: “o fortuna, velut luna”), tal vegada sortejar el futur amb els daus de l’èxit és un risc innecessari. A l’obra El camí de l’amor, escrita per Eva Mengual, les delícies d’un sentiment que resulta dissortat, per a la protagonista, i aparentment victoriós per a en Liam, qui l’ha estimada, culminen en una felicitat sorprenent per a ella: un goig no pretès que, com totes les coses grans, arriben sense cremar el motor de l’ambició. Hi ha fracàs en l’amor per a la Márie, transformat en la sublimació de tal sentiment, sota la forma dels braços de la maternitat amb què ella acollirà i cuidarà el seu nadó. Això demostra com, al llarg del tram, sovint les espurnes de felicitat neixen després d’un foc apagat: allò que deflagra, i fa mal, pot engendrar bellesa, un cop s’ha esvaït com la pols. Els brins de goig que impregnen el cel de l’amor, l’amistat i els regals de la vida es paladegen quan no es cerquen, i així s’obren camí en el món dels petits plaers que ens ensenyen a compartir. La Márie, en aquest llibre, aprèn el valor de la força sàvia de l’amor gràcies a una maternitat que la sorprèn en un embaràs que sembla atropellar-li la rutina, i que, amb els mesos, la permetrà circular fluidament pels camins incerts, sorprenents i meravellosos que haurà de recórrer, com a mare. Aquest relat és un cant a la victòria de debò — aquella que no es busca —, a la força moral de la dona i a la valentia de ser mare, figura de qui el braó és retratat com a lleó: elegant i silenciós, quan té hàlit de manifestar-se, s’imposa en un paisatge de què és rei.

Dedico aquest article a la meva filla Mei, a qui desitjo un camí on hi hagi bellesa i la força sàvia de l’amor.

Text escrit per Marta Mitjans Puebla

Fotografia realitzada per Ruth Amaguaya