L’escriptura com a refugi

Créixer, en literatura, és tan difícil com néixer. Si sovint les primeres obres poden ser fruit d’ambició, valentia i entusiasme, això també pot provocar un silenci en la creació posterior: d’un primer impuls, en algunes ocasions s’engendren la modèstia, l’autocrítica i les ganes d’amagar-se en una closca que no vol obrir escena. Ja se sap: les onades de l’autoconsciència poden apagar llums en públic — però mai no marfonen cap flama interna —.

En Jordi Trallero i Sobrevia és un autor que no només ha nascut literàriament, sinó que també s’ha obstinat a créixer, assumint tot allò que vol superar des d’un prisma vital i amb què vol, també, vèncer reptes literaris. A Lletres en blanc i negre (Caligrama, 2018), la seva veu s’encerclava en un dolor fi: s’hi veien laments i força ganes d’insistir en l’obscuritat d’algunes paraules tristes. A Rimas desde el infierno, obra publicada artesanalment amb un petit segell editorial fet amb cor (La Verònica Cartonera, 2020), l’escriptura de Trallero i Sobrevia es pronunciava amb polsos més reposats. Hi seguia manant la melangia, però l’observació semblava camuflar el mal d’ànima rere brins d’esperança convertits en poesia. Trallero i Sobrevia, que es descriu com a “home de ciències”, va estudiar Química a l’IQS i és fotògraf de cor: té una mirada dotada de talent, abocada a un detall reflectit en el retrat més observador d’allò quotidià. A poc a poc, i en la maduresa, s’ha anat descobrint com a poeta. A Malgrat tot, estic viu, ha demostrat el coratge de traspassar pors que l’escriptura comporta i de mostrar la seva sensibilitat a través d’una poesia parca, profunda i perseverant quant a la voluntat de sublimar els petits detalls de la vida que sap captar. Malgrat tot, estic viu és el resultat d’un treball lent, on la bellesa sembla transcórrer al compàs de l’auto contemplació i la contemplació, que transcendeix el dolor anímic més profund, provocat adés per la consciència del rebuig, adés pel malestar psicològic. Hi ha en els versos d’aquesta obra una potència emocional que s’aferra a pensaments circulars que, amb tot, ja no s’estanquen: les preocupacions vitals pinten els colors d’un llenç de tons variats, i semblen ser compartides i humanitzades de forma serena. A Malgrat tot, estic viu, el jo poètic de Trallero i Sobrevia declara no tenir por en la seva “nova vida regalada”, al final del segon poema (2 de febrer del 2017). També, al sisè poema, del 12 de febrer del 2017, hi destaca la llibertat, un instint que sembla anar de la mà de la llum més celestial. I al vuitè (18 de febrer del 2017), els colors, juntament amb la màgia d’allargar els somnis i fer-los realitat, converteixen el dolor en poesia. Si s’hagués de cercar un terme per descriure la font d’aquesta darrera obra de Trallero i Sobrevia, tal vegada aquest podria ser “tenacitat”, una força d’esperit amb què l’autor ha volgut compartir, generosament, una part del seu món interior amb els lectors. Aquest cop ho ha fet alliberant-se del lament excessiu: si bé la solitud emocional és l’eix central de la seva poesia, l’escriptura és, per a ell, un refugi cada cop més bell, fi i acollidor.

Text escrit per Marta Mitjans Puebla

 

(Coberta de Malgrat tot, estic viu. Obra escrita per Jordi Trallero i Sobrevia, publicada el 2023. Pseudònim de l’autor: UruB).