Love Actually i el Nadal

Arriba Nadal i amb ell la temporada d’asseure’t al sofà després d’un dinar familiar amb la manta, el pijama, les llums de l’arbre de fons i posar-te una pel·lícula ben senzilla on la gent s’enamora i tot surt bé, i la millor per inaugurar tot això sempre és Love Actually.

Mai he estat una gran fan del Nadal pel que suposa (exàmens, capitalisme, compres compulsives i tot això), però aquesta pel·lícula em fa estar esperant aquesta època per poder veure-la com es mereix any rere any.

Love Actually (Richard Curtis, 2003) ens explica diferents històries de diferents tipus d’amor connectades per relacions familiars, amistoses o de feina. Tot comença cinc setmanes abans de la nit de Nadal a Anglaterra i es va fent el compte enrere.

La pel·lícula inicia amb Billy Mack (Bill Nighy) i Joe (Gregor Fisher), una llegenda del rock and roll que grava una versió de “Love is all arround” però amb un aire més nadalenc. La cançó és horrorosa, però el seu amic i mànager des de sempre l’acompanya fins al final.

Després ve un triangle amorós: la Juliet (Keira Knightley), en Peter (Chiwetel Ejiofor) i en Mark (Andrew Lincoln). La Juliet i en Peter es casen, però en Mark està enamorat de la dona del seu millor amic. I en aquesta història, hi trobem una de les escenes més icòniques de l’audiovisual del segle XXI.

En Jaimie (Colin Firth) havia d’anar al casament de la Juliet i en Peter, però torna abans d’hora i descobreix que la seva parella li posa les banyes amb el seu germà, així que, destrossat, decideix anar-se’n en una caseta a França per dedicar-se plenament a la seva feina d’escriptor. Allà coneix a l’Aurélia (Lúcia Moniz), la propietària portuguesa que no parla anglès. Tot i no compartir un idioma, entre ells sorgeix certa atracció.

En Harry (Alan Rickman) és el director d’una agencia de disseny i està feliçment casat amb la Karen (Emma Thompson), amb la que comparteix dos fills. La Mia (Heike Makatsch) és la secretaria d’ell, se li insinua demanant-li un regal per la festa de Nadal de l’empresa (que es celebra a la galeria d’en Mark). A partir d’aquí, tot es complica.

David (Hugh Grant) a més de ser el germà de la Karen, també comença el seu càrrec com a primer ministre del Regne Unit. La Natalie (Martine McCutcheon) forma part del personal de la casa, i els dos s’enamoren a la primera interacció. Aquí trobem una de les altres escenes icòniques que té el film.

En Daniel (Liam Neeson), un amic molt íntim de la Karen, acaba de perdre la seva dona, convertint-se en pare solter de Sam (Thomas Sangster), el fill d’ella. El petit s’enamora de la Joanna (Olivia Olson), una companya seva de classe, i per conquistar-la, aprèn a tocar la bateria per poder-la acompanyar a l’obra de final de curs on ella cantarà.

La Sarah (Laura Linney) i en Karl (Rodrigo Santoro) treballen junts. Els dos s’agraden de fa temps, però sembla que no acaben de trobar el moment per trobar-se. Al mig, s’hi interposa el germà, que depèn totalment d’ella a causa de la seva malaltia.

En Colin només vol lligar, però està convençut que a Anglaterra no pot fer-ho perquè les noies no entén el seu humor, així que fa la motxilla i li diu al seu amic Tony (Abdul Salis) que se’n va a Estats Units. Només d’arribar-hi coneix un grup de noies que després d’un parell (o més) cerveses el conviden a casa seva, on s’acaba quedant.

Finalment, en John i la Judy: els dos treballen junts fent de dobladors de cossos (quan en una pel·lícula hi ha escenes de sexe, moltes vegades es contracten professionals per no ensenyar els cossos reals dels actors). De mica en mica, xerrant, es van coneixent, superant la timidesa.

Totes aquestes trames estan connectades d’una manera o altra, ja sigui per les relacions amistoses o familiars, les localitats d’una festa, l’escola on van els nens o la botiga on compren els regals de Nadal.

Com es deixa entreveure, en aquesta pel·lícula no totes les històries són tan boniques com ens agradarien: hi ha amors no correspostos, matrimonis no massa feliços i estancats en la monotonia, infidelitats i el meravellós tòpic del “persona correcte, moment equivocat” (referit quan dues persones haguessin pogut estar juntes si les circumstàncies o moment vitals haguessin estat uns altres). Però tot això queda harmònicament compensat amb uns primers amors, uns amors a primera vista, els moments icònics que té i, sobretot, amb el seu gran repartiment.

Un dels detalls que, per mi, fan especial aquesta pel·lícula és el monòleg de l’inici i com de lligat està al final. S’inicia amb la veu de Hugh Grant, com a narrador, explicant que quan està trist o el món el deprimeix, pensa en la porta d’arribada de l’aeroport de Heathrow. Parelles, famílies, amics que es retroben. Diu que allà els missatges d’odi no estan presents, que fins i tot, els missatges de l’11S eren d’amor. I la pel·lícula acaba amb totes les històries a l’aeroport: ja sigui perquè tornen d’algun lloc o perquè van a recollir algú.

Love Actually Love Actually Love actually

Júlia Bosch Juanola, @juuliabj_

secció Refent l’argument