Mujercitas i la perfecció

Un mes més i una pel·lícula més. Aquesta vegada una de les meves preferides per no dir que és el top 1. Mujercitas, del 2019, dirigida i escrita per Greta Gerwig, que tot el que fe és una meravella.

Segurament aquesta història us ha arribat, ja sigui per alguna de les tres versions anteriors o pels llibres, així que per molts no serà desconeguda. Tot i així, cinc cèntims: La Meg, la Jo, la Beth i l’Amy són quatre germanes que viuen amb la seva mare a una Nord- Amèrica que pateix llunyanament la Guerra Civil. Amb les seves vocacions artístiques i anhels juvenils, descobriran l’amor i la importància dels llaços familiars.

És la pel·lícula perfecta. Sempre és un gust, va bé per Nadal i a l’estiu, si estàs content i si estàs en hores més baixes, però davant de tot, és un crit feminista. La disconformitat i la lluita per una vida fora de la norma, però també la llibertat de triar una vida convencional i tranquil·la.

Per mi hi ha quatre escenes que són absolutament brillants pel què i com es diu, però sobretot pel que hi ha més al fons:

A partir d’aquí hi ha spoilers, així que recau sota la teva consciència seguir llegint.

Per posar-nos en context, cinc cèntims dels personatges que parlaré:

La Jo és la segona germana més gran tot darrera de la Meg. És forta i independent, persegueix el seu somni fins al final perquè creu en la causa. Cuida molt la seva família, sobretot a la Beth. Es nega a casar-se i menys per conveniència. Vol viure la seva vida a la seva manera, sense haver de seguir normes i imposicions. Davant de tot això, la Jo és escriptora en un món on se suposa que pràcticament no hauria de saber llegir ni escriure. És el que avui en dia etiquetem de feminista.

L’Amy, la germana petita. El seu complex més gran és que sempre ha anat darrere la Jo, sempre ha estat la seva ombra. Tot i així intenta desmarcar-se’n. És pintora, però creu que no és un geni, i per tant això no li serveix de res. Segueix més el camí tradicional, ella ha sabut sempre que es casaria amb un home ric, no perquè la societat li hagi marcat, sinó perquè és el que ella realment vol. En un altre sentit, és una icona feminista també.

En Laurie. L’interès amorós per excel·lència. Guapo, ric, simpàtica i bona gent. Viu amb el seu avi a la casa del costat i s’acaba convertint en un més de la família. Des del primer moment ell s’enamora de la Jo i l’Amy d’ell, i això serà la creu dels dos.

Ara ja tenim context i podem comentar quatre escenes que em semblen brillants pel què es diu com per com es diu. Tot i que a nivell cinematogràfic també son precioses, ens centrarem més en el guió. (Ordre cronològic de la pel·lícula)

La primera és el monòleg que fa l’Amy sobre el matrimoni. Moltes vegades se’ns oblida que el feminisme lluita per la llibertat d’escollir, i dintre les opcions, també hi ha el camí tradicional marcat per la societat. Ella des de sempre ha sabut que es casaria amb un home ric, encara no l’estimés. Vol viure tranquil·la, sense haver de patir per si l’endemà podrà menjar o que, si en té, mai els hi falti res als seus fills. És una dona, i per tant no té la manera de guanyar diners propis, almenys suficients per mantenir la seva família. També és molt conscient que el matrimoni no deixa de ser un acord econòmic Si ella té diners, quan es casi seran del seu marit, igual que els fills que puguin arribar a tenir.

“ No soc poeta, només soc una dona”

Seguim amb l’Amy i, per mi, una de les millors frases del guió “Laurie, you’re beeing mean” (Laurie, estàs sent cruel”). Molts direu: “I per què? És una frase com una altra.” Doncs no. No ho és. No és casualitat utilitzar “cruel”. Ell estava enamorat de la Jo i ella li diu que no. Sabent com se sent l’Amy vers la seva germana, ell és capaç de demanar-li que es casi amb ell, reforçant-li la idea que sempre és el segon plat, que sempre serà la seva ombra. Ella podria haver-li dit el nom del porc, però l’estima des del primer dia i, en el fons, no vol fer-li mal. D’aquesta mateixa manera, diu “you’re beeing” (estàs sent) i no “you are” (ets). Creu que segueix sent bona persona, però que en aquest precís moment està sent cruel.

Ara canviem de germana i passem a la Jo, però no abandonem en Laurie i com ell li diu que l’estima. Mentiria si digués que no em sé aquesta escena de memòria. Un cop més, el feminisme s’imposa sobre la situació. Ell li diu que l’estima i que es casin, però ella no sent el mateix i li dona raons fermes de per què creu que la seva relació mai funcionaria com a parella. Tots dos tenien l’esperança que la Jo s’acabés enamorant d’ell. Ella li diu que no sap per què, però que no pot estimar-lo, que no pot canviar el que sent i que seria mentida si li digués que sí. Tot i això, hagués set molt fàcil dir-li que sí. Els matrimonis de conveniència eren el pa de cada dia i ells dos eren amics i es portaven bé, segurament no hauria estat un desastre, però ella dona la vida que es mereixen als dos. Ell es mereix una bona noia que l’estimi i que sigui feliç, i sap que ella això no li pot donar. Per altra banda, ella no creu que mai arribi a casar-se, i si ho fes amb en Laurie no seria feliç i s’acabarien odiant.

Finalment, es fan certes “prediccions de futur” l’un a l’altre. La Jo li diu a en Laurie que trobarà una noia bonica i educada que l’estimarà i l’adorarà i serà una esposa perfecta. Però que no serà ella. Sabem que ell acaba amb l’Amy i tot això es compleix. Per altra banda, en Laurie li diu a la Jo que ell si creu que es casarà. Trobarà algú, s’hi entregarà en cos i ànima perquè és la seva manera de ser i ho farà. I ell mirarà. Efectivament, això també passa, al final de la pel·lícula. En Fredrich. A qui ella acaba perseguint abans que ell marxi de la ciutat per dir-li que l’estima.

I la última escena, també de la Jo. Tot i anar seguida de l’escena anterior, ha passat força temps entre l’una i l’altre. Ella se sent sola, està sola. L’Amy i en Laurie estan a Europa, la Meg va marxar de casa quan es va casa, i la Beth està morta. Tot el que tenia, la seva família, les seves germanes, el seu amic, ni hi ha ningú. A causa d’això acaba penedint-se d’haver-li dit que no a en Laurie, no perquè la seva decisió fos errònia i s’adonés més tard que l’estima, sinó perquè ara, des de la soledat, creu que hagués estat més feliç. A continuació llença un clar discurs feminista, un cop més, dient que les dones tenen ment, ànima, cor, ambició i talent, no només bellesa i que està farta de que es cregui que tot el que els importa és l’amor, però ara ella només pot pensar en això, perquè se sent sola.

Ara sí que sí, només queda el final. Probablement un dels millors. Quan li porta el llibre a l’editor li diu que ha de casar a la protagonista, i, després d’això veiem com ella va a buscar en Fredrich. Això ens porta a pensar: tot el que acabem de veure és real o és el llibre que ha escrit ella? Realment les coses van passar tal com les hem vist o hi ha hagut informació manipulada? Les germanes són reals? El que a mi m’agrada creure, perquè, per descomptat, no tinc la caritat absoluta, és que el que nosaltres estem veient és la història del llibre de la Jo, però que realment ella va escriure el que passava, tot i que potser es pren alguna llicència artística per canviar una mica la realitat.

És la pel·lícula perfecta. Sempre és un gust, va bé per Nadal i a l’estiu, si estàs content i si estàs en hores més baixes, però davant de tot, és un crit feminista. La disconformitat i la lluita per una vida fora de la norma, però també la llibertat de triat una vida convencional i tranquil·la.

 

Júlia Bosch Juanola, @juuliabj_

secció Refent l’argument