No Time To Die (2021)

Cinema dels matisos: No Time to Die
Drama, 2021
Director: Cary Joji Fukunaga
Repartiment: Daniel Craig, Léa Seydoux i Rami Malek

Pot veure’s en cinemes.

I és que em costa escriure sobre No Time To Die perquè és una pel·lícula que marca. I marca fort. Des de l’1 d’octubre que vaig veure-la als Verdi per primera vegada (i el 6 i el 8 per segona i tercera, respectivament) que ha estat EL tema de conversa amb tothom amb qui m’he creuat. I no només perquè sigui de les pel·lícules d’acció més ben dirigides del 2021 sinó també pel mirall que suposa davant els canvis socials i culturals dins la ficció dels últims deu anys. L’heu de veure: peti qui peti. És el final d’una etapa i, d’aquí a uns anys, a les facultats de comunicació es parlarà dels que van veure l’última pel·lícula de James Bond i els que no.

No Time To Die acaba de polir el refinament de la fórmula James Bond que havia començat a Casino Royale (2006) amb Daniel Craig, passant per Quantum of Solace (2008, però no cal que la mireu), Skyfall (2012, en vam parlar el mes passat) i Spectre (2015). La humanització del personatge -endinsant-nos a la seva infància i a les seves pors- i l’evolució del gènere d’acció han traslladat les pel·lícules de l’agent 007 de les pel·lícules “casposes” i del segle passat a un claríssim referent entre el gènere. I això no és fàcil.

Vaig tenir un professor que deia que els gèneres cinematogràfics són -en gran part- les expectatives de l’espectador. Una pel·lícula és un thriller perquè la vas a veure pensant que farà por. Una sèrie és una comèdia perquè n’esperes riure. Quan un espectador va a veure una pel·lícula de James Bond n’espera una aventura d’espies, una dona preciosa -o més-, gadgets de ciència-ficció d’en Q i un James Bond estel·lar i intacte (psicològicament i física) tot i haver-ne viscut mil i una. Aquesta pel·lícula no és així.

Us enganxarà des de la primera seqüència. Aquella entre la brillant Léa Seydoux i un Daniel Craig que gaudeix. Per allò de les bones pel·lícules on la primera escena ja t’ha explicat on aniràs a parar. I quin trajecte! Aquest James Bond ja poc se’n recorda d’aquell 1962, amb Sean Connery al davant contra el Dr. No a Jamaica, que seguirem recuperant els diumenges des del sofà de casa cada vegada que vulguem sentir-nos poderosos amb una americana i un Martini (sacsejat, no remogut). No és casual que la seva etapa també acabi en una illa abandonada i rodejat de míssils anglesos. Qui hagués dit que James Bond s’enamoraria i -sobretot- qui hagués dit que ens enamoraríem d’ell. Per sempre: James Bond.

Guillem Lloret i Triola
@lloretitriola