Ona Anglada

Doctoranda en Comunicació Audiovisual, Màster en Investigació i Comunicació Social, guionista de Les de l’hoquei (2019) i, ara, Presidenta d’Amnistia Internacional a Catalunya

Ona Anglada Presidenta d’Amnistia Catalunya

“Jo diria que em sento banyolina no practicant”

 

Ona Anglada Presidenta d'Amnistia Catalunya

Guillem Lloret i Triola, Barcelona.

Una setmana més tard que sigui elegida presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya, la banyolina Ona Anglada em concedeix una entrevista a Barcelona des d’on compleix religiosament el confinament comarcal. Ens trobem per esmorzar a Can Tresó de Gràcia.


Què vas pensar quan et vaig demanar una entrevista per l’Ham?

(riu) Quan vivia a Banyoles recordo que sempre en teníem a casa… A mi m’agradaven molt els anuncis per paraules, sempre me’ls empassava tots. No és que busqués alguna cosa, classes particulars, una bici… No, no… Buscava safreig. Sempre hi ha els típics de “dona busca home”, “solter”… Col·lecció de revistes de tal any, escalèstrics…

N’has posat mai un?

No, què va! De fet, tampoc hi he trucat mai.

En fi, com estàs?

Cansada. Bé, però aquest trimestre bastant ocupada. Apart de la tesi, que és ocupació permanent, enfeinada pel nou càrrec a Amnistia.

Presidenta.

Estic contenta. Serà un mandat breu, només un any perquè hi ha limitació de mandats, però contenta. Estic a Amnistia des del 2013 i ara farà cinc anys que estic al comitè executiu… Aquest és el sisè i últim que em permeten els estatuts. Tampoc m’havia plantejat mai presentar-me de presidenta però…

Però t’has presentat…

Sí! (riu) Perquè a la Mari, la que era presidenta fins ara, se li acabava el mandat, jo havia d’estar fent de vicepresidenta i no teníem ningú que volgués ser president… M’ho van dir, com t’hi veuries?, amb molt poc temps per pensar-m’ho… I vaig dir vinga, va, sí.

T’ha trucat algú molt important?

Els meus pares, per felicitar-me. (riu) Però m’ha sorprès la quantitat de gent que m’ha felicitat. Ha tingut molt de ressò. Des d’amics que em feliciten a, jo què sé, que Ràdiobanyoles o l’Ham em demaneu una entrevista… Uau! Això sí que m’ha impactat més. L’assemblea va ser dissabte i jo ho vaig dir a amigos y conocidos, felicitats, vale, i vaig pensar “ja està”. Però dilluns, quan surt la notícia, vaig tenir un moment de xoc. Però estic contenta, estic a gust amb l’equip, el personal contractat és bo… És una feina d’equip.

Entres a Amnistia a través de l’associació d’estudiants que hi ha a la Pompeu Fabra el 2013… Per què?

Jo ja coneixia Amnistia perquè la meva àvia havia sigut sòcia tota la seva vida, la meva mare no era sòcia però també firmava… Era una associació que sempre havia sigut a casa meva. I quan jo estava a segon de carrera tenia ganes de fer alguna cosa més apart de classes, d’involucrar-me en algo… Vaig veure uns cartells al campus, m’hi vaig apuntar i vaig veure que hi havia molta gent maca. El que passa molt als grups universitaris és que tenen uns cicles de vida molt curts, és clar, si no t’hi poses a primer ja t’hi poses a segon. És gent que hi pot estar molt poc. I just quan vaig entrar jo, els que hi eren just estaven acabant i ens vam trobar una altra noia i jo coordinant el grup. Vam passar de ser unes novates a controlar-ho tot. Vaig estar tres anys al grup universitari -que va estar molt bé per conèixer gent de tot Espanya- i arrel d’aquí, no et sabria dir ben bé per què però vaig començar a interessar-me per aquesta feina més de governança, de prendre decisions a nivell més global. Vaig haver de deixar el grup universitari perquè no hi hagués conflictes d’interessos i perquè no tenia temps i ara allà estic. I quan se m’acabi el temps al comitè, ja veuré però tinc ganes de seguir vinculada.

Creant un grup a Banyoles…

(riu) Doncs hi ha un grup a Girona que no estava actiu i últimament ha revifat!

Tu ets al Comitè Executiu d’Amnistia Internacional de Catalunya i durant aquests cinc anys hi ha hagut una pandèmia. Creus que s’han vulnerat els drets humans durant aquest temps?

Una cosa que sempre diem és que tan de bo Amnistia deixi d’existir un dia perquè no faci falta la seva feina. Evidentment s’han vulnerat els drets humans durant la pandèmia. L’altre dia escoltava al responsable de Comunicació que tenim que deia que “Tenim un món ferit” i em va semblar molt bona definició. A nivell de llibertat d’expressió i forces de seguretat se’ls ha donat molt més poder del que haurien de tenir.

Creus que la policia ha extralimitat les seves funcions?

Sí. Tan aquí com a tot arreu se li ha donat molt poder a la policia i la policia ha fet abús de la força.

Creus que a la policia li costarà tornar a assumir la seva quota de poder quan s’acabi la pandèmia?

Jo puc donar-te la meva opinió personal, no com a presidenta d’Amnistia, però crec que sí, molt.

 

Ona Anglada Presidenta d'Amnistia Catalunya
Foto: El PAÍS

I a Catalunya, o Banyoles, quin creus que és el repte local d’Amnistia?

La pandèmia ha agreujat molt les desigualtats que ja hi existien. A nivell de violència masclista, per exemple, durant el confinament. Posant-me en mode captadora de socis, la potència d’Amnistia és la seva independència. No treballem a les ordres de ningú i això garanteix que treballem sobre els temes que nosaltres creiem importants. Per altra banda, no toquem només un tema sinó que en toquem molts. Amb la visió dels drets humans, podem tractar des de temes de discriminació a temes de drets polítics i de temes globals a nivells locals. Cadascú hi pot trobar el seu repte concret.

Perquè tu creus que des d’un grup universitari es poden canviar les coses?

Jo crec que sí. Una cosa molt xula que té Amnistia, apart que no està finançada per cap empresa, és que aquí a Catalunya té grups locals que funcionen de forma autònoma. I funcionen molt bé. Des de fer cinefòrums a altres coses, recollides de firmes, explicar bé les coses… Jo crec que sí, si reculls firmes i les envies i fas conscienciació i difusió… Jo crec que sí!

De cinefòrums en deus saber: vas estudiar Comunicació Audiovisual. Per què vas triar aquesta carrera?

Jo vaig fer el batxillerat al Pere Alsius tot i que el vaig acabar al Sobrequés de Girona. M’agradava molt fer fotos i em van començar a interessar temes més d’imatge. D’aquí vaig passar al cine i recordo el moment que mires les carreres i vaig dir “això està bé”. Llavors vaig començar a estar obsessionada perquè és una carrera que has de treure nota… Se’m va ficar al cap que volia fer això. M’agradava el cine però no tenia clar si volia dirigir, escriure… En aquell moment m’agradava molt en Kubrick. Vaig fer el treball de recerca sobre ell. Kubrick m’agradava molt. David Lynch, també, estava obsessionada… Els clàssics de Comunicació Audiovisual: Wes Anderson, Sofia Coppola… Els típics de primer de carrera.

I què van dir els teus pares?

Els meus pares sempre m’havien dit que ells tenien feines que no els agradaven i ens van deixar triar, tant al meu germà que va estudiar il·lustració com a mi, les carreres que vam voler.

Fas Comunicació Audiovisual, fas un màster i ara ets doctoranda i presidenta d’Amnistia. Quan un nen petit et pregunta de què treballes… què li dius?

A la universitat, fent d’investigadora social. I presidenta d’Amnistia, tot i que no hi guanyo diners, és activisme.

I això és el que l’Ona de cinc anys hagués volgut ser de gran?

No! (riu) Què va! De fet, volia ser conductora d’ambulàncies i després veterinària (perquè mirava el programa Veterinaris de TV3 i m’agradaven molt els animals). Però després vaig arribar a la conclusió que em faria massa pena si se’m moria un animal. Vaig voler tenir una botiga d’animals però també em va fer pena pensar en vendre’n un… Llavors vaig voler ser escriptora…

I més o menys ja ho has aconseguit.

Sí! M’agradaria pensar que l’Ona del passat seria benèvola amb l’Ona d’ara. (riu) No em puc queixar.

I professora?

No em veia gens com a profe d’universitat, com a molt professor de secundària. Jo vaig fer Comunicació Audiovisual i Humanitats, però aquesta no la vaig acabar perquè amb Les de l’hoquei no tenia temps. Quan estava fent Humanitats un dia estava pensant què volia fer amb la meva vida i vam haver de fer un seminari sobre Gorbachev. Havíem hagut de llegir un article, jo vaig gaudir molt i vaig pensar “hosti, això m’agrada molt i podria ser el meu futur”. Vaig estar donant-hi voltes, parlant-ho amb gent i vaig descobrir que el que m’agrada és investigar i fer docència. I a partir d’aquí vaig decidir fer el màster per entrar al doctorat. Ara estic molt contenta d’haver-ho fet però no era en absolut el meu somni.

 

Ona Anglada Presidenta d’Amnistia Catalunya

L’any 2019 s’estrena el primer capítol de Les de l’hoquei i és un èxit a nivell català. Com t’ho fas per seguir tocant de peus a terra?

Ui, les guionistes no tenim tanta visibilitat com les actrius. La gent ni et reconeix ni sap com et dius ni sap qui ets si no li interessa el tema. Hi he pensat molt, és com passar d’una persona “qualsevol” a que et truquin per la tele, que diguis algo i surti com a titular… És estrany però la vida sigue. No m’ha canviat gens la vida, segueixo sortint a comprar el pa i segueixo mirant pel·lícules. Sí que és perillós perquè és molt agradable que la gent et faci entrevistes i et pregunti què en penses del sector audiovisual. És molt fàcil ser vanitosa, però per sort amb Les de l’hoquei érem quatre i va quedar repartit.

Vas passar el confinament aquí a Barcelona i ara estàs respectant religiosament el confinament comarcal també a Barcelona. Què en penses de Banyoles des de la distància?

Jo hi vaig els caps de setmana i a l’estiu, tot i que els meus pares hi viuen. Tot i que m’agrada molt més dir que soc de Banyoles ara que no pas quant hi vivia. Banyoles és una cosa estranya. No és tan gran però té moltíssima cultura, a nivell de teatre, de cine… Recordo un any [2016] que als premis gaudí, els quatre nominats a millor director eren en Bayona, en Marc Creuhet, Albert Serra i Isaki Lacuesta. Que tres de quatre siguin o estiguin relacionats amb Banyoles és fortíssim. Hi ha moltíssima gent ben posicionada al món de la cultura que és banyolina. Té alguna cosa, no sé què, però hi ha alguna cosa.

Tens ganes de tornar a viure-hi algun dia?

Fa un any o dos vaig empadronar-me aquí a Barcelona i va ser un cop emocional molt dur. Però així com a mínim els diumenges d’eleccions no he de baixar. A Banyoles s’hi viu molt bé, és preciós, tens l’estany, està súper aprop de tot arreu… No m’agobia molt Barcelona perquè sinó ja hagués fotut el camp, però sí que no sé perquè hi visc. Banyoles m’agrada però no sé si hi tornaria mai. Tinc un amic, l’Adrià Reyes, que es defineix a si mateix a Twitter com a “Banyolí no practicant” i em sembla una definició genial i la subscric. Jo em sento així, una banyolina no practicant.

 

Ona Anglada Presidenta d’Amnistia Catalunya

VOLS COL·LABORAR?

T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?

Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns!