No en tenim ni idea. Ho vivim com un fracàs, com una derrota, com si per uns instants desapareguéssim perquè no estem creant, ni escrivint, ni decidint, ni superant-nos, ni donant el mil per mil en absolutament tot el que fem. Eduquem en el valor de la productivitat, i ens aterra no ser ningú als ulls de l’altre, no gaudir de la seva mirada energitzant, del seu aplaudiment. Com si viure enfora fos l’única manera perquè és la reconeguda. Però, ¿reconeguda per qui? Sinó per nosaltres.

És extremadament sa parar: per integrar allò viscut, entendre’ns i trobar altre cop la direcció cap on caminar. No podem viure sempre de cara enfora, perquè aquest enfora ja no és ni des de la nostra energia, sinó com aquella baldufa que ha perdut el centre i es mou marejada per la inèrcia de l’entorn. Necessitem netejar, fer espai i recarregar piles per omplir-nos amb el que volem que ens nodreixi de nou. Igual que la lluna que desapareix per emplenar-se, és un cicle, i si no buidem i ens escoltem a consciència, l’expansió tampoc pot ser de veritat.

Demonitzem el no fer res, mentre que la santa trampa és alimentar-se del reconeixement extern. Parar és només per a una i passa per desconnectar del soroll i les tantes demandes i connectar amb la certesa del cos, el regal des d’on viure.

Marta Sala Tarradas – Feminismes

VOLS COL·LABORAR?

T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?

Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns!