Prou

Fa quatre mesos que no paro. No respiro. Bordo. Ni em cuido com vull ni tinc el temps que m’agradaria per escoltar i mimar a les que estimo. El joc s’ha convertit en: a veure quin límit puc petar per encabir això, allò i això altre. I es tradueix en sortir a córrer de nit per canalitzar l’estrès i seure amb una cama a punt per aixecar-se. Hi ha oasis, és cert, però amb canvis de ritme tan bruscos, tornar a una és tot un art, i sovint passa per camins que fan mal. I quan m’embalo altre cop amb la dinàmica, sembla que no n’hagi sortit mai, que visqui entre l’he fer i l’he de fer, parets que m’estan caient a sobre.

I així moltes. Masses. Aquest funcionar imposat afoga, t’anul·la, et redueix a un sentit que ni has definit tu; et posa al servei de números, siguin notes, diners, o una data que vols que arribi per escapar de la roda. Éssers productius inanimats, tots donant l’esquena a la VIDA majúscula. I prou. El que omple, mou i val el temps i les ganes no gira ni en aquesta direcció ni velocitat. Una estimada em va explicar que les italianes diuen il dolce far niente, el dolç de no fer res. No és no fer res, tampoc, sinó un fer estimulant, equilibrat i que tingui tant de sentit que el reviuries. 

Marta Sala Tarradas – Feminismesl

prou