Skyfall (2012)

Cinema dels matisos: Skyfall
Drama, 2021
Director: Sam Mendes
Repartiment: Daniel Craig, Javier Bardem i Naomie Harris

Pot veure’s a AppleTV o a la Biblioteca Comarcal.

Finalment, aquest 1 d’octubre s’estrena No Time To Die, l’última pel·lícula de la saga James Bond. Serà la cinquena i última pel·lícula de l’actor Daniel Craig com a 007 i l’última del cicle de la caiguda del cel.

(ja sé que la cançó Skyfall de l’Adele és molt bona, però crec que nou anys més tard és més interessant parlar de la pel·lícula Skyfall (2012) amb Cauen les estrelles del Petit de Cal Eril de fons)

L’estrena s’ha endarrerit diversos cops: el primer per la marxa d’un els directors i després per la pandèmia. Porta posposant-se des de l’agost del 2019, amb diverses campanyes de màrketing i -diuen-, l’obligació d’una empresa telefònica patrocinadora de tornar a rodar algunes escenes perquè hi apareguessin dispositius mòbils més recents. En tot cas, abans de veure-la és un bon pla repassar Skyfall per saber d’on venim (i cap on anem).

La història és senzilla (i la de sempre): el món té un problema i l’agent 007 ha de salvar el servei d’intel·ligència britànica d’un enemic. Rep cops de tot arreu, però en surt il·lès. Però, ai, Skyfall és diferent: alguns cops venen de dintre. La crítica va dir que Bond semblava un “animal malferit”, ja que la saga inicia la mal anomenada feminització de James Bond, que el desidealitza i fa èmfasi en les seves addicions i els seus punts dèbils. Ja no és temps d’homes idealitzats.

A la primera escena, disparen en Bond i cau d’esquena a un precipici. Des de dalt d’un tren en moviment al buit. I, a partir de llavors, tota la pel·lícula és caiguda lliure. Com diuen El Petit de Cal Eril: Cauen les Estrelles.

Guillem Lloret i Triola
@lloretitriola