Thelonious Monk

Thelonious Monk, 1917-1982, era un home corpulent. Solia portar vestit de ratlles, ulleres i kufi (un tipus de boina tradicional d’Àfrica occidental, que vestien molts intel·lectuals afroamericans en l’època). Era de poques paraules, poc social i reservat en extrems patològics, la qual cosa li conferia un aire enigmàtic i misteriós. “Misteriós” es titula, precisament, un dels seus àlbums més cèlebres.

Posseïdor d’un estil únic i iconoclasta, a Monk no li interessava “el virtuosisme”. El seu estil al teclat era percussiu, a vegades dominava les dissonàncies i les estructures harmòniques ambigües. Va ser un incomprès durant molt de temps, malgrat haver protagonitzat, sent molt jove, el naixement del bebop (el pas del jazz convencional al jazz modern). Monk va ser menyspreat per bona part de la crítica i la seva carrera va entrar en declivi a la fi dels quaranta. Però l’any 1951, va iniciar el seu renaixement. Durant els quinze anys posteriors, va gravar nombrosos discos per als segells Blue Noti, Prestige, Riverside i Columbia, i es va convertir en el quart músic de jazz que va aparèixer en la portada de la revista Time.

Músics com el gran John Coltrane van aprendre molt de Monk, que van tenir l’oportunitat de conèixer. I, fruit d’aquesta relació, va néixer el disc Thelonious Monk with John Coltrane (Riverside-Prestige, 1957).

A partir dels setanta, es va agreujar una suposada malaltia mental i Monk es va anar retirant dels escenaris. Va fer el seu últim concert oficial en el Carnegie Hall de Nova York en 1976.

Rico