Three Billboards outside Ebbing, Missouri (2017)

I és que Three Billboards és una pel·lícula que et mou, visceral i viva, plena de veritat i matisos i que aconsegueix mantenir la tensió durant les quasi dues hores de film.

Cinema dels matisos: Three Billboards outside Ebbing, Missouri
Drama, 2017
Director: Martin McDonagh
Amb: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell…

Pot veure’s a Disney+, Apple TV o llogant el DVD a la biblioteca comarcal.

Era a principis d’any i feia fred a la plaça Virreina, però recordo haver-me d’arrepenjar a una façana per aguantar el que acabava de veure als cinemes Verdi. I és que Three Billboards és una pel·lícula que et mou, visceral i viva, plena de veritat i matisos i que aconsegueix mantenir la tensió durant les quasi dues hores de film.

La idea principal és preciosa: quasi un any després del feminicidi de la seva filla, la mare decideix reaccionar davant la passivitat de la policia. Encarrega tres cartells publicitaris que porten a la seva ciutat amb un missatge dirigit contra el cap de la policia -el Chief Willoughby-.

 

“Raped While Dying”

“And Still No Arrests?”

“How Come, Chief Willoughby?”

 

El guió de la pel·lícula és digne d’estudi de qualsevol estudiant d’audiovisuals (i de qualsevol estudiant, en general). Cada personatge està creat polièdricament, amb molts matisos i amb les seves contradiccions. El Chief Willoughby i l’escena del picnic. L’exmarit de la protagonista i la seva nova nòvia. Els nois que es fanfarronegen d’haver violat una noia.

És una pel·lícula visceral com el primer curtmetratge del director (Six Shooter, 2004) o Fargo (1996). Que crea un univers únic on tothom té la seva funció al voltant del patiment de la Frances McDorman (com li passava a la Gena Rowlands). A l’entorn rural i folklòric de Missouri on passa la pel·lícula podem viure (i sentir) les complicades emocions per les quals passa la protagonista i (si fos possible) entendre-la. De la mateixa manera que abraçaríem el personatge d’en Sam Rockwell que va guanyar l’Oscar a millor actor secundari a canvi de tirar un home per una finestra (Ves aquí per veure l’escena que es mereixia l’Oscar a millor pel·lícula i no La Forma del agua (2017)).

La soledat de la protagonista em porta a Nomadland (2020) i com miren el passat. Com deia Estellés, “Animal de records, lent i trist animal.” Perquè tot el que ens en queda, de la filla raped while dying n’és el record. I el remember me del Hamlet pare -que no és el mateix.

Guillem Lloret i Triola
@lloretitriola

 

 

VOLS COL·LABORAR?

T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?

Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns! 

EL QUE NECESSITES A un sol clic