(Coberta de l’obra Tom Frost, d’Enric Bagué)
Si un llibre dedicat al personatge Tom Frost (com a teló de fons; primerament, a la família directa) crida l’atenció, també ho fa el perquè del seu títol. Tal com l’autor de Tom Frost, Enric Bagué, deixa escrit al pròleg de l’obra, el paratext d’aquesta es deu a la barreja entre la seva pròpia fascinació per Tom Waits i Bob Dylan. Això ja ens transporta al món màgic de Bagué, on ell plasma, mitjançant una escriptura de polsos reposats que explora la intimitat d’algunes pinzellades autobiogràfiques, la voluntat de conviure amb l’art per trobar una recepta infal·lible per a l’entusiasme davant les coses. Tom Frost és un personatge que camina lentament i, a bell ull, podria ser considerat gris: el seu barret, els hàbits i els pensaments rumiatius l’acompanyen en tercera persona del singular com a protagonista. Amb tot, la fascinant descoberta de l’amor i el poder de la sinestèsia (vegem-ho quan el narrador es pregunta si és possible que un color perdi la vida), juntament amb la necessitat d’atribuir tons melòdics als noms dels capítols, el fan especial. Tom Frost viu enamorat eternament. Reflexiona sobre valors que ens condueixen a la descoberta de les pròpies màscares on tots ens refugiem a fi d’evitar de mostrar-nos tal com som i semblar més invencibles; balla amb la innocència i contempla la bellesa dels paisatges que l’envolten. Tot això, amanit d’un exotisme exuberant (entenent tal adjectiu amb una connotació òbviament positiva: la diferència marca la unicitat del jo narratiu). Tom Frost conté un pedaç de la dolçor que l’Enric Bagué ha volgut transmetre als seus a través de la paraula: arriba a l’ànima mitjançant un relat que destil·la polsims de sentiments, il·lusions i voluntats que han conformat la seva vida. Al llarg del tram, seria interessant tenir la capacitat d’explorar-nos talment com Bagué ho va fer, a fi de riure’ns de nosaltres mateixos i, mitjançant tons humils i plens de lucidesa, crear un personatge que ens defineixi: que allò que hem fet bé romangui com una bella cançó; que els errors ressonin sense ser sorneguers ni de privar-nos de dur una vida plàcida i sense càrregues de consciència; que allò que no hem pogut assolir no sigui motiu de frustració. Que les darreres paraules siguin, sempre, d’amor i agraïment. L’Enric Bagué ens demostra, en aquesta obra, la seva grandesa com a amant de la cultura i com a persona.
Marta Mitjans Puebla