Des del 13 de març, les dones de l’Ateneu Obert de la Dona ha suspès les activitats a causa del confinament.
Des d’aquell dia, han estat pensant com fer visibles les dones de manera «no presencial» com ara a través de les entrevistes a sis dones que el mes de maig es van publicar a L’HAM digital.
A moltes dones, el confinament les ha portat a fer coses creatives: escriptura, música, pintura, ceràmica, artesania… Per això, l’Ateneu Obert de la Dona ha volgut fer emergir aquestes iniciatives, agrupades en format d’exposició virtual que anirem recollint publicant a L’HAM digital.
Es tracta de 10 dones, que han participat aportant les seves creacions explicant qui són el perquè de l’obra. Volem agrair la seva col·laboració i us convidem a visitar-les!
SÍLVIA AMARGANT COROMINA
Banyolina provinent de la garrotxa, estudiant de belles arts als voltants dels anys 90. Passió per la pintura, sense dedicació continuada. He exposat altres temàtiques en fires de diverses ciutats petites (Olot, Girona, Figueres i Banyoles)
El perquè de l’obra:
Durant el confinament he tingut l’oportunitat de seguir gaudint del món de la pintura.
La temàtica em sorgeix dels diferents viatges per plaer al món asiàtic. La bellesa de la dona a orient, juntament amb la seva ornamentació és digne d’admirar a través d’uns altres ulls.
OLGA PARDO SATORRES
Vaig néixer a Barcelona l’any 1959. Vaig estudiar a l’escola Industrial de Barcelona la meva professió: joiera. Des dels vint-i-set anys que em dedico a la joieria, a la joieria d’autor i joieria contemporània.
Perquè he fet aquesta joia:
Perquè el símbol de la Libèl·lula significa sort i llibertat. I és el que m’agradaria que passés en aquest estat d’alarma sanitària en la qual estem!
PILAR PUJOLAR
Em dic Pilar, sóc dona, filla, mare i iaia, el meu hobby són els treballs manuals de tota mena, busco per Internet idees i treballs que m’omplin.
El perquè de l’obra:
Quan vaig veure aquest mandala el fet i els colors em va captivar, no vaig parar fins a trobar el tutorial per fer-lo. Aquest treball té color, té vida i em dóna alegria en aquests moments de confinament.
M. ÀNGELS CARRERAS I JORDI
Doncs, em dic M. Àngels, tinc cinquanta-quatre anys i en fa 10 que visc a Banyoles. Treballo fent atenció a persones dependents a domicili i com aficionada al Patchwork, dono classes a l’ateneu de la Dona. Sempre m’han agradat els treballs manuals i és on desconnecto i puc treure la meva creativitat. Amant de les coses maques, la natura, donar caliu a la meva llar i fer-la acollidora i no deixar d’aprendre coses noves.
El perquè de l’obra:
Va ser durant la meva estada a la Terra Alta que vaig agafar afició a les plantes aromàtiques, assistint a cursos, passejades de reconeixement, elaboració d’ungüents, xarops. M’agrada fer-ne ús a la cuina, i en infusions. Al viure en un pis petit a Banyoles trobava a faltar aquest estret contacte, passar la mà sobre la menta i l’alfàbrega, el romaní i la farigola i deixar-te emportar per les seves olors, “mimar“-les i cuidar-les. Sobretot en aquest temps de confinament, on he passat tants dies mirant per la finestra veient Rocacorba al fons, enyorava aquest contacte amb la natura. Havia de fer alguna cosa i quant les mesures es van començar a relaxar vaig fer una escapada per tenir el meu raconet d’olors. A la deixalleria hi vaig trobar material suficient per construir el meu spa olfactiu privat, una mica de paper de vidre i oli de llinosa i llestos! Li faltava el meu toc final amb un treball amb pirografia. D’aquí va sortir el cartell, buscar unes lletres, calcar-les a la fusta i a cremar!I aquí en teniu el resultat! Matins esmorzant al balconet perfumat, tot un plaer!
ANDREA ZAYAS BUCHACA
Vaig néixer un desembre de fa trenta-sis anys a La Seu d’Urgell. Aquell tros dels Pirineus va ser el meu món fins als disset, quan em va tocar decidir què volia ser de gran (tot i no ser-ho ni de bon tros). Sort en vaig tenir de la meva mare: ella sabia millor que jo a què podia dedicar (almenys) els següents tres anys: estudiaria il·lustració. Marxar a Barcelona amb disset anys i verda com un enciam va ser, de forma radical, el primer canvi important de la meva vida. El segon va ser fa quatre anys quan va néixer la meva filla Valentina. Entremig vaig viure la tercera dècada de la meva vida de la forma més deliciosa que vaig saber i que es mereix el transcurs dels vint als trenta. Traslladar el meu camp base a Girona, estudiar magisteri musical, conèixer gent, viatjar, estudiar teatre, començar a treballar, enamorar-me. En definitiva: fer-me gran. I en aquest “fer-me gran” crec que l’única cosa que no he deixat mai de fer és dibuixar. Sobretot perquè ho necessito. Però també per entendre’m i per fer-me entendre. El naixement de la meva filla crec que va ser un punt d’inflexió en la meva manera de dibuixar. Vaig començar a il·lustrar escenes de la meva vida en clau d’humor però partint sempre de la veritat. I em vaig adonar que la veritat és l’ingredient essencial per a qualsevol expressió artística i per la vida en definitiva. I que la millor salseta per acompanyar-la és l’humor. Perquè quan parles des de la veritat hi ha molta més gent que escolta i si, a més d’escoltar, somriu, tot això que tenim.
El perquè de la vinyeta:
Aquest confinament ens ha fet grans. La samarreta que li ha quedat curta ho fa evident però són les paraules que surten de la seva boca les que m’ho fan comprendre. Quan me la miro m’adono que per a ella, el fet d’estar tancada aquí dins amb nosaltres dos no ha estat res més que una oportunitat per a tenir-nos molt. I que dins d’aquestes parets hi té tot el que necessita ara mateix. O quasi tot. L’abraço i penso que hem de celebrar-ho. Celebrar que ens tenim.
IRENE CASADO
@kuir_complements
Kuir és una firma de bosses i complements de moda i decoració creada l’any 2016 a Banyoles, es treballa especialment per internet a través d’Instagram i web, amb algun punt de venta i sobre comanda. Al principi de crear Kuir tenia una política de crear i vendre però fa uns mesos que m’agrada escoltar la gent, veure les seves necessitats i crear amb la finalitat d’aportar un producte que sigui útil en el dia a dia. Fa un temps que col·laboro amb “made in Banyoles” amb els meus productes. Espero que us agradi i poder participar en aquestes iniciatives tan boniques.
El perquè de la peça:
Ioga. Just començar el confinament i amb tots els nervis que hem passat tots, a mi em va ajudar des del 1r dia i durant quasi 50 classes, la @MariaAbras. Aquesta noia amb els seus directes diaris a l’Instagram a les 6 de la tarda amb el #iogaalacuina va crear una petita família de confinats en els quals he après a escoltar els meus pensaments, he sentit la meva ment i he treballat el cos. Ella va ser la persona en la qual vaig inspirar-me per crear les corretges per la màrfega. Ha estat màgic.
SIMONA DRINCEANU
Sóc una il·lustradora de Romania que viu a Banyoles, des del 2018. Els meus treballs, de vegades són monocroms, on m’agrada l’expressió d’utilitzar ploma i tinta o línia simple amb llapis i de mà lliure i en altres projectes, utilitzo tècniques digitals. Trobo inspiració en les dones de tot el món, però també m’inspiro de temes com el medi ambient, la societat i la vida quotidiana.
El perquè de la vinyeta:
Durant el confinament he decidit fer un seguiment del meu dia a dia i ensenyar, amb humor o de vegades amb nostàlgia, totes les coses que es poden fer des de casa. Així va néixer la sèrie de vinyetes “Hi ha moltes coses que pots fer des de casa”. La vinyeta “Dia 20”, explica el dia que vaig decidir tenyir-me sola els cabells, això després del fracàs del dia 3 quan els vaig tallar.
CARME CERVANTES
El setembre passat la meva família i jo vam retornar a Banyoles després de viure nou anys als Estats Units. Les nostres filles van néixer a Portland, Oregon, i tot i que ja no hi vivim, aquesta ciutat l’estimem i la portem al cor.
El perquè del mural?:
És aquest el motiu que em va portar a dibuixar a una paret el volca típic d’aquesta ciutat, el Mt. Hood, i els seus arbres tan esplèndids, així, cada cop que m’enyoro sé que ho tinc aquí a casa, amb tots nosaltres.
CLARA GISPERT VIDAL
Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques i, més endavant, el Cicle Formatiu de Grau Superior d’Il·lustració a l’Escola d’Art d’Olot. Combino feines de disseny gràfic i il·lustració, essent aquesta darrera el motor del meu treball.
El perquè de la il·lustració:
@la.nipona La nipona és un personatge nascut del confinament, amb ganes que m’acompanyi el temps que vulgui. Està per veure què dirà i què farà, però donar-li vida em diverteix i la seva companyia m’entendreix en aquests moments estranys.
INMA BLANCO BELLON
D’ençà que recordo que escric. L’any 2014 vaig crear el meu blog, des d’aleshores ha plogut força. Normalment escrit en castellà, ja que molts dels relats que escrit tenen a veure amb coses de la meva vida i de la meva infantesa i la meva llengua materna és el castellà. També està el tema de què participo d’un grup d’escriptors de tot el món sumant-me cada dijous a les seves convocatòries d’escriptura. Des d’aquest setembre passat que assisteixo com alumna a l’Aula d’Escriptura de l’Ajuntament de Girona.
El perquè del relat:
Doncs bé, el relat que presento va sorgir a partir de la proposta d’una companya que va demanar a la seva convocatòria que escrivíssim sobre el tema del confinament. A mi em rondava pel cap el tema que sempre que hi ha qualsevol mena d’ordre o llei imposada sempre n’hi ha que d’una forma o altra o per circumstàncies particulars acabant transgredint les normes. De vegades és qüestió de poder veure una llum a través d’un túnel, jo els anomeno esquitxos de llibertat a aquestes petites transgressions.
Doncs la qüestió, és que després d’haver escrit el relat que comparteixo, em vaig anant motivant i he escrit tres relats més i tinc al cap alguns més. Són relats que estan fets de forma circular: tots tenen algun nexe d’unió amb l’anterior, tanmateix comparteixen el fet que hi ha formes diferents de cercar la llibertat en un temps fosc on es viu amb por i on hi ha un món de normes que és perillós evitar. Doncs si haig de definir el meu relat (i els que el segueixen) és com un crit a la llibertat en temps de foscor per això també el títol.
RELAT: LUCIERNAGAS EN EL NEGRO
Salimos, sé que está prohibido, pero salimos. Pau está angustiado y acaba de susurrar en mi oído una propuesta deshonesta, ese tipo de propuestas en las que sabes que rozaras los límites. Llevábamos muchos días hablando de la posibilidad de hacer una excursión alrededor de l’estany, es una cosa que hacemos de forma habitual. Nos despertamos temprano, ponemos en una pequeña mochila lo que tenemos más a mano para comer y unas botellas de agua, solo queremos caminar y parar a descansar en uno de sus miradores. En días así, el tiempo no es importante, un recorrido que la mayoría de la gente hace corriendo en menos de una hora, nosotros lo saboreamos en tres. Pero está misma excursión en la noche nos da un poco de pereza, preferimos esperar a que llegue el buen tiempo y siempre por unas cosas u otras queda solo en un proyecto en el aire. Puede que ahora sea el momento, cuando estas confinado eres más consciente de la necesidad de salir.
El viernes, el presidente del gobierno, dio las órdenes estrictas del confinamiento: solo se puede salir a comprar, se ha de ir solo, estar fuera el tiempo estrictamente necesario, no pararse a hablar con nadie.Cada vez que lo pienso noto que el aire deja de fluir, que mis pulmones, los cuales creo libres del maldito virus, se encogen midiendo meticulosamente cada brizna de aire. Hoy es martes por la noche, vivo en una población pequeña i l’estany sigue ahí esparciendo sus destellos en la oscuridad de la noche. Salimos.
Lo más peligroso es el parque circundante, hoy maldigo cada farola, cada pequeña luz en el suelo. Atravesamos rápido y con cuidado cruzando el césped, subiendo y bajando.Cogemos el camino más estrecho, el de siempre, el que te lleva directamente a La caseta de fusta. Una vez en el camino nos sentimos a salvo introduciéndonos en la más absoluta de las oscuridades, hasta que los ojos se acostumbran.
Caminamos con cuidado ya que el día anterior llovió y hay zonas resbaladizas, nos tenemos que fiar de nuestros pies, de cada una de las sensaciones que perciben cuando pisan. Atravesamos con prisa las zonas más descubiertas, en una noche como esta las zonas boscosas son las mejores aliadas a pesar del peligro que entrañan, sabemos que los jabalíes corren a su antojo. Miramos desde lejos la zona de baño, preferimos no entrar por si acaso. Seguimos el camino atravesando algunos rincones con pasarelas que descansan plácidamente sobre el agua.
Después de casi una hora, llegamos a la zona donde salen las competiciones de remo, desde allí la vista de l’estany es magnífica, en la lejanía podemos apreciar alguna pequeña luz moviéndose: Coches que regresan y que circulan tímidamente en las carreteras colindantes, aunque yo prefiero centrar mis sentidos en el lago, en la lejanía sentimos el croar repetitivo de las ranas, algún pájaro perdido nada aprovechando la tranquilidad del momento. Ahora si soy capaz de llenar de aire mis pulmones, estoy sintiendo la libertad.
Cuando iniciamos el camino de regreso, pequeñas lucecitas brillan en el suelo, me acerco y las miro de cerca, son luciérnagas que expanden su luz en el negro de la noche. El regreso se hace más corto, a medio camino nos cruzamos con un corredor solitario que casi nos embiste. No lleva ninguna luz frontal, como nosotros está rozando lo prohibido, está saltándose las normas. Casi a la salida del camino, nos topamos con dos adolescentes que entran rápido por el camino aprovechando pequeños resquicios de libertad.
Cuando llegamos a la zona de luz encontramos menos personas paseando a sus perros, hablamos de ir por la zona del poblado neolítico, pero lo descartamos porque sabemos que está lleno de cámaras de vigilancia. Preferimos un camino tranquilo por el que no pasa nadie, pero con farolas. Frente a nosotros está la carretera de la salida norte de Banyoles, a lo lejos vemos la luz inconfundible del coche de la policía local, miramos de hacernos invisibles tras uno de los árboles, con suerte seguro que no nos ven.
— Ustedes ¿no saben que no se puede pasear por aquí? – el coche policial había aparecido de golpe con las luces apagadas.
Intentamos buscar una excusa, explicar que me da miedo dejar de caminar porque si no seguro que no me moveré de la silla de ruedas, no entra dentro de nada de lo permitido. Decir que Pau estaba a punto de una crisis de ansiedad menos, la policía atiende a normas establecidas, no les gusta escuchar verdades, no es su problema.
–Mire señora, por esta vez no vamos a denunciarlos, pero que sepa que hay muchas mujeres aguantando en su casa con un maltratador y no les queda otra que aguantarse
Me quedo alucinando porque no sé muy bien a qué viene el comentario y aunque sé que me está hablando de una realidad punzante no me gusta que me culpabilicen de situaciones por las que hace años que no dejo de luchar.
–Hazte la tonta – me han dicho muchas veces, incluso los policías que estudiaron conmigo- ante situaciones así hazte la tonta y no discutas.
Les doy las gracias, porque en el fondo reconozco su labor y que no me gustaría estar en su pellejo y junto a Pau nos encaminamos a la entrada de la portería de nuestro piso. La vuelta al lago en la oscuridad de la noche tendremos que posponerla para tiempos mejores.
Irene T. Vinyoles
Vaig començar a fer ceràmica gastronòmica. Teníem un projecte culinari amb la meva parella. Ell és xef i cuinava. Jo creava els plats on servíem les seves receptes. Obríem les portes de casa a desconeguts que veníen a menjar a taula amb nosaltres. @EstamosEnrollados y nos mola hacerlo en a cocina.
Els plats de ceràmica que dissenyava eren molt minuciosos en detall i decoracions casi escultòriques, tots ells diferents. Quan vam deixar el projecte gastronòmic, vaig continuar fent ceràmica. Ara tiro més a les peces que només serveixen per alimentar l’ánima.
El perquè de la ceràmica:
La peça està feta amb la tècnica ceramista de xurros. Són xurros de ceràmica fets durant hores i hores a casa (per què aquests dies no hem pogut fer res més que quedar-nos a casa), amb consciència i dipositats un sobre l’altre deixant que la peça, de manera orgànica, prengui la seva pròpia forma.
Mariona Roig
Companya de vida del llapis d’ençà que puc recordar.
Nascuda a Tarragona i actualment enamorada de Banyoles. He cursat el Grau Superior i d’Il·lustració i d’Animació a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona.
Il·lustradora d’un mar de sensibilitats en el que els elements de la naturalesa resulten una via d’expressió simbòlica.
El perquè de la il·lustració:
“Tèrbol” és una obra sorgida de la necessitat de representar i deixar fruir les sensacions i sentiments sorgits durant aquests temps estranys.
Uns dies en què regna la falsa tranquil·litat i s’enterboleix el pensament.
VOLS COL·LABORAR?
T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?
Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns!
Reportatges i Articles
Segueix-nos!
