Hi ha veus que ens transporten al bell cor d’imatges que ens resulten agradoses. No necessàriament han de parlar en clau de plaer: tal vegada encenen l’espurna de les petites coses anodines, sense pretensions. Aquest és el cas de la paraula reposada del poeta cordovès Manuel Álvarez Ortega (1923-2014), qui no deixa córrer la ploma. Si, de la seva obra La huella de las cosas, i a guisa d’escena metafòrica, seria escaient descriure el pensament d’una íntima llar deshabitada i el d’una font d’on brolla, a dolls, la transparència — no hi ha excés d’alegria, ni ornaments estilístics; s’hi reflecteix un retrat llis i ras de sòbria preeminència i malengia —, tampoc no cal oblidar l’hiperestèsia que escuda tal parquedat. I, nogensmenys, els versos d’aquesta creació brinden amb la llum de viure. Particularment, a “Primavera, de nuevo”, el jo literari no sembla resignar-se a la trista melodia d’una foscor que s’imposa; proclama l’eixoriviment d’una natura que, al compàs de l’amor, pinta els colors d’un paisatge canviant. Seguint el fil d’aquestes consideracions, és adequat ressaltar la llum i la foscor que regeixen la poesia aquí tastada, com les dues cares d’una creació que versa sobre contrastos: memòria i oblit; pertinença i desaferrament; franquesa i màscara. I, ara i adés, aquesta poesia és banyada d’una musicalitat que ens apropa a la (simbòlica) essència simbolista, tot teixint els fils d’una entonació meditativa que no musa.
Marta Mitjans Puebla
VOLS COL·LABORAR?
T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?
Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors de la web. Contacta’ns!
Reportatges i Articles
Segueix-nos!
