Hi ha veus que ens transporten al bell cor d’imatges que ens resulten agradoses. No necessàriament han de parlar en clau de plaer: tal vegada encenen l’espurna de les petites coses anodines, sense pretensions. Aquest és el cas de la paraula reposada del poeta cordovès Manuel Álvarez Ortega (1923-2014), qui no deixa córrer la ploma. Si, de la seva obra La huella de las cosas, i a guisa d’escena metafòrica, seria escaient descriure el pensament d’una íntima llar deshabitada i el d’una font d’on brolla, a dolls, la transparència — no hi ha excés d’alegria, ni ornaments estilístics; s’hi reflecteix un retrat llis i ras de sòbria preeminència i malengia —, tampoc no cal oblidar l’hiperestèsia que escuda tal parquedat. I, nogensmenys, els versos d’aquesta creació brinden amb la llum de viure. Particularment, a “Primavera, de nuevo”, el jo literari no sembla resignar-se a la trista melodia d’una foscor que s’imposa; proclama l’eixoriviment d’una natura que, al compàs de l’amor, pinta els colors d’un paisatge canviant. Seguint el fil d’aquestes consideracions, és adequat ressaltar la llum i la foscor que regeixen la poesia aquí tastada, com les dues cares d’una creació que versa sobre contrastos: memòria i oblit; pertinença i desaferrament; franquesa i màscara. I, ara i adés, aquesta poesia és banyada d’una musicalitat que ens apropa a la (simbòlica) essència simbolista, tot teixint els fils d’una entonació meditativa que no musa.
Marta Mitjans Puebla